Al final de la llarga dic­ta­dura del segle XX, el Camp Nou es va con­ver­tir en refugi de les expres­si­ons de cata­la­ni­tat que s’esca­pa­ven com podien del con­trol del règim. S’hi va sen­tir par­lar en català per mega­fo­nia el 1972, s’hi veia fugaçment alguna senyera i des de la immen­si­tat de la grada es cri­dava alguna pro­clama que feta al car­rer a davant dels gri­sos hau­ria aca­bat amb el seu autor tor­tu­rat a la comis­sa­ria de Via Laie­tana, aquesta que con­ti­nua ope­ra­tiva amb tota impu­ni­tat.

Davant els fets de les últi­mes set­ma­nes, decrets llei en cam­pa­nya elec­to­ral i anun­cis de futu­res inten­ci­ons, no puc evi­tar pen­sar quina mag­ni­tud de retrocés en drets i lli­ber­tats està dis­po­sada a impul­sar, patro­ci­nar o sim­ple­ment tole­rar la soci­e­tat espa­nyola, bom­bar­de­jada en els últims mesos per pro­pos­tes que con­cur­sen per ser la més retrògrada, més auto­ritària, més reta­lla­dora, més neo­fatxa.

Mig segle enrere, la publi­cació de con­tin­guts des­a­fec­tos aca­bava amb el segrest de la publi­cació i la des­ti­tució del seu direc­tor. En plena cam­pa­nya elec­to­ral aca­bem de conèixer atònits un decret llei que per­met blo­que­jar qual­se­vol lloc web sense ordre judi­cial –com si avui dia dei­xar-ho en mans del poder judi­cial fos garan­tia d’equa­ni­mi­tat– en nom del man­te­ni­ment de l’ordre públic obre la porta a l’arbi­tra­ri­e­tat abso­luta. Demà ens poden tan­car el web perquè no els agradi aquest o qual­se­vol arti­cle que s’hi publi­qui. El neo­lo­gisme Españistan revolta les tri­pes del deep state, però la per­se­cució de la dis­sidència per tots els mit­jans pos­si­bles, la repressió ideològica i la cen­sura pre­nen posi­ci­ons més amenaçado­res dia a dia. A Rússia, Tur­quia o la Xina no ho fan de manera gaire dife­rent.

I aquesta és l’estratègia soft, que també pre­veu rein­cor­po­rar al Codi Penal la con­vo­catòria d’un ins­tru­ment sub­ver­siu tan pèrfid com un referèndum. Perquè som com nens adoc­tri­nats que no tenim cri­teri per opi­nar de segons què, sobre­tot quan ens ho pre­gunta segons qui...

L’opció heavy –que ni els pre­te­sos soft s’atre­vei­xen a des­qua­li­fi­car, en una acti­tud còmplice– és apar­tar de la cir­cu­lació qui qüesti­oni la invo­lució democràtica. Dei­xar sense veu una part immensa de cata­lans. Si ja es va fer per la cara il·lega­lit­zant par­tits bas­cos, cap nove­tat sota el sol. Encara no gosen pro­pug­nar un pla mas­siu de lobo­to­mia per posar fi a aquesta epidèmia men­tal que ens afecta, però, amb el pòsit tota­li­tari que per­sis­teix, tot és pos­si­ble. Un pen­sa­ment que es resu­meix en la següent idea: per seguir merei­xent el dret a exis­tir només pots ser català si abans i per sobre de tot ets un bon espa­nyol. (Per cert, els de La Manada entra­ven en aquesta cate­go­ria...)

Si som sen­si­bles al que passa al nos­tre entorn, tro­ba­rem apro­piat plan­te­jar-nos quin grau de com­promís per part nos­tra es mereix aquest nos­tre país, tot i les con­tra­dic­ci­ons i desu­ni­ons cau­sa­des per les pròpies feble­ses però, sobre­tot, per les tram­pes para­des des de fa anys pels que només ens volen colònia. La inacció impli­carà, segu­ra­ment, que la nos­tra lli­ber­tat que­darà altre cop con­fi­nada per la dic­ta­dura del segle XXI.

D’avui en diuen jor­nada de reflexió, i aques­tes són les meves.