La defensa de la llibertat
Al final de la llarga dictadura del segle XX, el Camp Nou es va convertir en refugi de les expressions de catalanitat que s’escapaven com podien del control del règim. S’hi va sentir parlar en català per megafonia el 1972, s’hi veia fugaçment alguna senyera i des de la immensitat de la grada es cridava alguna proclama que feta al carrer a davant dels grisos hauria acabat amb el seu autor torturat a la comissaria de Via Laietana, aquesta que continua operativa amb tota impunitat.
Davant els fets de les últimes setmanes, decrets llei en campanya electoral i anuncis de futures intencions, no puc evitar pensar quina magnitud de retrocés en drets i llibertats està disposada a impulsar, patrocinar o simplement tolerar la societat espanyola, bombardejada en els últims mesos per propostes que concursen per ser la més retrògrada, més autoritària, més retalladora, més neofatxa.
Mig segle enrere, la publicació de continguts desafectos acabava amb el segrest de la publicació i la destitució del seu director. En plena campanya electoral acabem de conèixer atònits un decret llei que permet bloquejar qualsevol lloc web sense ordre judicial –com si avui dia deixar-ho en mans del poder judicial fos garantia d’equanimitat– en nom del manteniment de l’ordre públic obre la porta a l’arbitrarietat absoluta. Demà ens poden tancar el web perquè no els agradi aquest o qualsevol article que s’hi publiqui. El neologisme Españistan revolta les tripes del deep state, però la persecució de la dissidència per tots els mitjans possibles, la repressió ideològica i la censura prenen posicions més amenaçadores dia a dia. A Rússia, Turquia o la Xina no ho fan de manera gaire diferent.
I aquesta és l’estratègia soft, que també preveu reincorporar al Codi Penal la convocatòria d’un instrument subversiu tan pèrfid com un referèndum. Perquè som com nens adoctrinats que no tenim criteri per opinar de segons què, sobretot quan ens ho pregunta segons qui...
L’opció heavy –que ni els pretesos soft s’atreveixen a desqualificar, en una actitud còmplice– és apartar de la circulació qui qüestioni la involució democràtica. Deixar sense veu una part immensa de catalans. Si ja es va fer per la cara il·legalitzant partits bascos, cap novetat sota el sol. Encara no gosen propugnar un pla massiu de lobotomia per posar fi a aquesta epidèmia mental que ens afecta, però, amb el pòsit totalitari que persisteix, tot és possible. Un pensament que es resumeix en la següent idea: per seguir mereixent el dret a existir només pots ser català si abans i per sobre de tot ets un bon espanyol. (Per cert, els de La Manada entraven en aquesta categoria...)
Si som sensibles al que passa al nostre entorn, trobarem apropiat plantejar-nos quin grau de compromís per part nostra es mereix aquest nostre país, tot i les contradiccions i desunions causades per les pròpies febleses però, sobretot, per les trampes parades des de fa anys pels que només ens volen colònia. La inacció implicarà, segurament, que la nostra llibertat quedarà altre cop confinada per la dictadura del segle XXI.
D’avui en diuen jornada de reflexió, i aquestes són les meves.