Per evident que resulti una crisi, sempre sortirà algú disposat a negar-la, com passa a can Barça. Poc els ha costat engegar l’assortiment d’excuses de mal pagador. Els responsables de la pèrdua d’identitat i aposta pel model s’aferren avui al resultadisme. Som a novembre, sí, encara no s’ha perdut res, però els senyals són inequívocs. Quan afrontes la temporada a empentes i rodolons d’entrada, compres números per al disgust a la primavera. Abunden els diagnòstics acurats per explicar la davallada, tot i que falti confiança a revertir la trista imatge. En coherència, creixen els dubtes en la capacitat del tècnic per remuntar aquest enfonsament moral de l’equip, orfe de recursos malgrat mantingui talent. Valverde encarna un entrenador amortitzat que viu el seu temps de pròrroga a l’espera que noves sotragades el vagin situant a les cordes del cessament. Ja tindran el culpable d’urgència, tot i que ja siguin anys arrossegant el problema i ningú l’hagi atacat d’arrel. Si calen responsables, penseu en la directiva, amb aquest posat de Rajoy incapaç d’actuar en espera que els problemes del moment es resolguin sols, tarannà sense cap garantia d’èxit. Avui es limiten a donar confiança i demanar calma, manera d’amagar el cap sota l’ala i pregar que la inèrcia guanyadora encara els porti una mica més enllà, malgrat ja sigui per casualitat. Han espatllat el model basant-lo en la mediocritat de les decisions errònies, com la de mantenir l’entrenador pel discutible argument de no fer nosa al vestidor plenipotenciari. Ara, incapaços d’idear alternatives, no tenen ni recanvi a mà i llancen globus sonda com convertir Koeman en recanvi de banqueta quan no l’acredita un imprescindible currículum guanyador i solvent. Ho fan, exclusivament, per satisfer la premsa amiga, només per ratificar l’axioma que presidirà el seu epitafi esportiu. En efecte, no sabien per què guanyaven i tampoc són capaços de saber com poden abandonar aquest atzucac quan peten seques.

Donar carta blanca al vestidor comportava aquest risc. A més, la milionada en inversions esportives, casos de Coutinho, Dembélé i Griezmann, només ratifica que no eren eleccions encertades o no feien cap falta. I menys encara a un preu abusiu que fa trontollar l’economia, llosa que s’uneix al paquet global com una bomba d’espoleta retardada. El Barça compta avui, un altre problema, amb un munt de vaques sagrades renovades a llarg termini. S’ho han guanyat, però has hipotecat la massa salarial i t’has quedat sense marge de maniobra, en mans de futbolistes que han perdut competitivitat i deixat enrere el seu millor moment. Només cal veure com li costa rendir al fantàstic De Jong, incapaç d’aportar a l’orquestra quan la majoria dels il·lustres companys desafinen. I en la llarga suma, el cas sagnant de l’abans imprescindible Rakitic, avui deprimit i devaluat tot d’una. Després d’anys pendents de Messi, ara resulta que el geni no pot tapar carències a cada matx. Hauria de ser el valor afegit a un conjunt, no el redemptor miraculós de tanta errada sumada. Amb la inacció presidint, només queda esperar passivament la tercera patacada tipus Liverpool i constatar que, en efecte, no estem en les millors mans. Ni ho estàvem. Érem on érem gràcies a un equip que encara surava enmig del naufragi de responsables directius i tècnics.