L’Espa­nyol té un pro­blema. Només cal veure la clas­si­fi­cació per ado­nar-se que la pre­o­cu­pació per bai­xar a segona és real. És el moment d’afron­tar la situ­ació sense cir­cum­lo­quis i ento­mar la rea­li­tat de cares i no de per­fil. El VAR ha jugat males pas­sa­des als blanc-i-blaus, però només és una con­seqüència del joc. Dolo­rosa, injusta i gens pro­fi­tosa, cert, però que no ha d’esqui­var la mag­ni­tud del perillós car­reró en què s’ha ficat l’equip. Machín, des de fa set­ma­nes, de fet des de la seva arri­bada, ja tenia clara la difi­cul­tat que tin­dria el seu Espa­nyol per sor­tir dels llocs de des­cens. No és moment per als retrets i sí per la unió. Per­dre el temps mirant enrere o bé esta­blint pro­jec­ci­ons a futur sobre el que ha de fer el club en el mer­cat d’hivern no ser­veix de res. L’actu­a­li­tat imme­di­ata la marca la lliga i la data clau serà la del pròxim par­tit con­tra el Getafe al RCDE Sta­dium. El 24 de novem­bre, l’afició s’ha de con­ju­rar amb l’equip. És la pri­mera pedra del camí de la sal­vació. Cap con­junt ha con­ti­nuat a pri­mera amb els números actu­als de l’Espa­nyol a casa: zero de divuit. Un tri­omf a casa és urgent i el par­tit és una autèntica final. Aquest mot s’uti­litza massa sovint amb certa bene­volència retòrica per atraure les mira­des de l’entorn, però ara la lec­tura és ben real. Gua­nyar els madri­lenys seria una injecció d’auto­es­tima per als fut­bo­lis­tes i un punt d’inflexió per cor­re­gir el paupèrrim rumb com a locals.

Per­dre sig­ni­fi­ca­ria més plom a les ales i eixam­plar els dub­tes fent encara més pesada la mot­xi­lla psi­cològica. I és que el gran pro­blema de l’equip de Machín no és la seva qua­li­tat, que la té, sinó l’han­di­cap men­tal que el per­se­gueix. Només cal veure els últims par­tits de lliga. L’Espa­nyol, en alguns moments, domina l’escena, però una ven­tada, per petita que sigui, li fa sal­tar el guió pre­vist pels aires. Es descús per tots els can­tons i, en cada cai­guda, les pors i la tre­mo­lor de cames es fan més grans. Per això, on no arriba el cap dels juga­dors ha d’arri­bar l’alè des de la gra­de­ria. La comunió amb l’afició serà deci­siva per no bai­xar a segona. Sí, per evi­tar el des­cens. Des de fa set­ma­nes aquesta és la rea­li­tat de l’Espa­nyol i caldrà fer via per tenir-ho clar com més aviat millor. Molt fut­bo­lis­tes, els més joves, encara assu­mei­xen la clas­si­fi­cació com una anècdota, però el mer­der en què s’han ficat l’equip té molt poc de casual. És una tendència que cal cor­re­gir amb victòries i, prin­ci­pal­ment, a Cor­nellà. El RCDE Sta­dium ha de ser el bastió on s’esta­blei­xin els paràmetres de la per­manència. Per­dre o no gua­nyar con­tra el Getafe i l’Osa­suna, els dos pròxim rivals, seria un tret en tota la línia de flo­tació de l’equip. És el moment de ser­rar les dents. Els juga­dors han d’estar cons­ci­en­ci­ats del que tenen entre mans. L’afició, per molt dol­guda que esti­gui, s’ha de dei­xar de retrets i aplau­dir del minut 1 al 90. I el club, com a ins­ti­tució, ha de tocar totes les tecles que té al seu abast per fer més pla­ner aquest camí d’espi­nes. És l’hora de la unió i d’afron­tar l’objec­tiu comú de la sal­vació. Mirar cap a un altre cantó i no ser cons­ci­ents del que hi ha en joc és con­ver­tir-se en el beneit de torn que acaba bai­xant a final de tem­po­rada. Fa uns mesos li va pas­sar al Girona. Ara, l’Espa­nyol, amb més temps, té marge per rec­ti­fi­car i arre­man­gar-se. Patirà de valent, però el premi és ser un any més a pri­mera.