Un bibliòfil a Saint Mary
El cel encapotat i l’Atlàntic verdeja. La cultura de la mar marca la idiosincràsia local, modela la forma de viure i teixeix el relat de la ciutat, que s’incrusta als merlets de la God’s House. El port de Southampton ha estat una porta a l’illa des de temps antics: la passarel·la al continent i al nou món. I un atractiu també per a la migració interna, que buscava millors condicions de vida en aquella Anglaterra industrial del segle XIX que també va codificar el futbol.
L’estadi dels Saints s’aixeca no gaire lluny del port, al barri de Saint Mary, construït a sobre de la vila saxona de Hamwic, un dels nuclis fundacionals de la ciutat medieval. Queda lluny del Mediterrani i d’aquelles platges daurades que s’omplen de turistes que volen torrar-se amb el sol de l’estiu. Però, malgrat l’accent de les Terres de l’Ebre, l’Oriol Romeu (Ulldecona, 1991) s’ha adaptat bé al plugim anglès, a la verdor dels espais urbans de la veïna Winchester, on ha fixat residència des que va fitxar pel Southampton el 2014. Qui ja és capità de l’equip, amaga la simpatia i l’altura dins d’un Mini negre, poc estrident. Deixa les grandiloqüències al bagul on hi ha els records de joventut, aquell moment en què penses que “per debutar amb el primer equip del Barça ja ets una estrella”. Però amb el temps un aprèn a ser autocrític –“el mister no s’ha d’adaptar a tu, sinó que tu has de veure com sumar a l’equip”– i a valorar els petits plaers de la quotidianitat: aquell refugi llogat per Airbnb a New Forest, l’olor d’herba molla per on corria lliure la Lluna –el fidel brac de Weimar– o la reposada lectura d’un dels darrers llibres de l’emprenedor Rob Moore, Money (2017).
Diu que ha fet pocs amics fora de la Masia, però recorda amb especial estimació aquell Juan Mata que va oferir-li, el 2011, una pista d’aterratge a Stanford Bridge: “Per què no llegeixes?, em va preguntar mentre sopàvem després d’una tarda que jo havia dedicat a la PlayStation.” Al costat de la llar de foc, entre entrenaments i partits, devora llibres de Juan Gómez Jurado i Albert Espinosa, de qui admira “com parla del dolor”. O encara té temps per quedar atònit durant uns minuts amb el debat electoral que emeten per TVE i posar-se les mans al cap amb les barbaritats que deixen anar els candidats. “Casado va dir que a Catalunya es trenquen les amistats. Si és forta dubto que passi”, reflexiona en veu baixa conscient que aquells a qui ha pogut explicar què passa a Catalunya “no entenen per què no es busquen solucions”.
L’Oriol escolta els consells de Mata, malgrat que ell xerra poc al vestidor i prefereix “donar exemple”. Com també segueix el mestratge del seu representant, Màgic Díaz, qui sempre l’ha advertit del trauma psicològic que suposa penjar les botes: “Tinc un pla per als pròxims cinc o deu anys del que vull fer, que aniré adaptant segons ingressos i necessitats personals.” “Som persones riques amb mentalitat de pobres. Gastem la nostra nòmina amb coses de poca rendibilitat perquè ningú ens ha ensenyat a gastar”, reconeix qui no descarta acabar la carrera al Japó. La influència de Maya Yoshida, company de vestidor, capità de la selecció nipona i un dels altres pocs amics que ha fet a l’estranger, segurament hi té molt a veure. “Són persones molt productives, educades i professionals”, explica tot passejant per Southampton, on cau la nit i, pel carrer, gaudeix d’un respecte escrupolós per part dels aficionats. A Anglaterra el futbolista no és divinitzat, sinó admirat.