En un any, la categoria reina del motociclisme ha fagocitat dos pilots de referència. Dani Pedrosa no va ser campió en MotoGP –però dos subcampionats i 31 victòries són de tot respecte– i sí Jorge Lorenzo, que plega amb tres títols i sent l’únic que ha aconseguit derrotar Marc Márquez. El pas del temps és un jutge implacable, però no l’únic. La competitivitat i la pressió que comporta són inductors clars de les retirades.

La competitivitat es basa en tres potes: la mecànica, la qualitat de pilotatge i la mentalitat. A Pedrosa i a Lorenzo els uneix que els ha abandonat només la mentalitat. I a Valentino Rossi és justament l’aspecte mental el que el manté en la graella, superats els 40 anys. Tots tres –mecànic, pilotatge i mentalitat– són aspectes imprescindibles no només per guanyar, també per fer podis, però transiten per camins diferents.

Pedrosa i Lorenzo s’han retirat amb el talent per pilotar intacte. Un pilot que ha guanyat grans premis i títols no pot ser ni mediocre ni simplement bo. O és molt bo –a la graella n’hi ha uns quants i és la mecànica i la mentalitat el que fa la diferència entre el guanyador i el segon– o és un fora de sèrie –espècie escassa i buscadíssima– que amb moto i mentalitat arrasa com ho fa Márquez. Rossi és i serà sempre un fora de sèrie pilotant. L’edat li matisa la velocitat, les últimes dècimes per volta, però encara que ja no guanya Maverick Viñales no el deixa retratat.

L’aspecte mecànic és transparent: o hi ha moto, o n’ho n’hi ha. I un cop constatat que a Honda hi ha moto guanyadora, sorgeix l’interrogant temut: tothom pot ser guanyador amb aquesta RC213V? Sembla que la resposta és negativa. I feta sense matisos, feridora. Fins i tot destructiva.

Arriba el punt clau. La mentalitat l’alimenta la confiança en la moto i en un mateix, que és d’on surten els temps. I la confiança no la perds –sempre la podries recuperar– sinó que t’abandona. Li va passar a Dani Pedrosa a còpia de lesionar-se en caigudes que no entenia i, en els seus últims anys en actiu, quan veia que per la seva pròpia morfologia i estil de pilotatge i pel disseny de la moto no aconseguia un objectiu tan bàsic per ser ràpid i alhora no caure com fer entrar en temperatura la goma del darrere. La suma de tot van ser de 4 a 17 segons perduts per gran premi l’any 2018, sempre fora del podi.

Jorge Lorenzo comparteix amb Pedrosa que també s’ha fet força mal al llarg dels anys. El mallorquí va deixar enrere la difícil convivència amb Rossi a Yamaha quan la comparativa del cronòmetre li era favorable. A Ducati va tenir força i confiança per domar el poltre –tres victòries el 2018, després de 23 curses amb molts disgustos– però a Honda no s’ha vist amb cor de tornar-ho a intentar. En el seu primer any a Ducati, mal que bé, va pujar tres cops al podi. Aquest 2019, acabat d’arribar a Honda, ha acabat els cinc primers grans premis a una distància mitjana de 19 segons de cada guanyador. Menys d’un segon per volta. Indissimulable, però retallable. Arriba el GP de Catalunya i el mallorquí, pressionat per brillar d’una vegada, envesteix Dovizioso, Viñales i Rossi a final de recta. L’endemà, en el test, una dura caiguda. I en els primers lliures del GP següent, a Assen, es fractura una vèrtebra. Es perd cinc curses i la seva ment d’humà es reprograma per no fer-se més mal. Resultat: a 49 segons de diferència mitjana del guanyador en els vuit últimes curses de l’any. Gairebé dos segons per volta. El reset de la competició és irrecuperable i la retirada és l’última victòria.