Hi ha una frase que ens balla pel cap, preciosa, gràfica i directa, per definir el moment del Barça a tots nivells. Haurem, però, d’explicar-la als lectors que no arribin als cinquanta, que el temps passa ràpid i aquest gir del llenguatge corre el risc de convertir-se en anacronisme. Ma mare, víctima de la guerra civil com tants d’altres, llançava una frase lapidària per definir un determinat tipus de comportament: “Sembla atacat per les bombes.” Pel que es derivava de la seva experiència, els pobres desgraciats que havien patit algun bombardeig de ben a prop quedaven estabornits, sense esma ni capacitat de reacció. Com zombis, que diríem ara. O grogui, per emprar un precís mot de l’oblidat llenguatge boxístic. I és precisament això, anar grogui pel ring en espera de l’últim cop de puny que t’enviï a la lona i acabi el combat. En el Barça, la inèrcia ha deixat pas a la inacció, a un peculiar anar fent sense que ningú reaccioni, imposi criteri o lideratge i faci un mínim esforç per abandonar la catatonia actual. Sembla que tothom esperi el tercer KO consecutiu, que caurà com una fatalitat quan arribi l’hora de la veritat en les diverses competicions. De moment, el calendari es complica i amb aquest panorama resulta impossible mostrar-se optimista. Sosté la intuïció majoritària dels culers l’odiosa comparativa de veure’s desbordats si un Liverpool o un City apareix pel camí. Vista la davallada constant de rendiment, lenta però implacable, aquest equip no assegura ni retenir una lliga en què mantenia indiscutible hegemonia. Vivim estabornits, com si esperéssim només la nova sotragada, el tercer disgust consecutiu sense que ningú actuï per posar remei al dictat del previsible destí.

Encara que fos per un simple bri de rebel·lió, en lloc de deixar-nos portar per aquesta manca d’esma, d’alè i esperit, millor resultaria recordar que la directiva s’ha gastat més de 900 milions en fitxatges des que va caure l’última Champions, fa quatre anys. 900 milions d’euros, ben fàcil de dir, molt difícil de pair. I qualsevol culer que no sigui cec per a l’anàlisi convindrà que només han estat vàlids uns 150 d’aquesta exageració. Algú en deu ser responsable, imaginem. Deixem-nos d’excuses, com argumenta Piqué quan es queixa de l’excés de crítica i d’exigència. El Barça sempre ha estat així i no hem de conformar-nos a haver baixat de tan amunt. Ans al contrari. La injustícia rau a permetre que l’equip, el model, el rendiment i l’espectacle siguin avui irrecognoscibles i que, en conseqüència, ens hagin deixat amb aquest posat d’atacats per les bombes que no saben ben bé d’on cauen. En aquesta guerra, qui vol sap perfectament distingir realitat de propaganda interessada, anàlisi d’excusa, el que veiem amb els nostres ulls del que ens volen fer creure. Ho han fet molt malament i no s’ha d’ignorar. Tampoc és ja autocomplaença. Simplement, ja no donen per a més, des de la llotja al vestidor. Tothom viu al límit, amb les vergonyes exposades. Som en plena transició sense admetre-ho. Contra el Leganés, en un altre horari infecte per a consum asiàtic, Valverde continua sense trobar la tecla de reacció. La imatge contra un cuer que fa honor a la condició va resultar calamitosa, guanyant de retruc. El club, garratibat com a denominador comú. Just quan el calendari s’enfila, pèssima notícia.