Complement circumstancial

L’Espa­nyol arros­sega molts pro­ble­mes a la mot­xi­lla. El fet no és casual sinó que és un dego­teig de cir­cumstàncies insal­va­ble per posar llum a les deficiències actu­als. “Jo soc jo i la meva cir­cumstància”, deia el filòsof i assa­gista Ortega y Gas­set. L’entorn o, millor dit, les deci­si­ons des del final de la tem­po­rada ante­rior, han anat modu­lant la fiso­no­mia actual del club blanc-i-blau. Un procés de causa i efecte que ha des­di­bui­xat la il·lusió col·lec­tiva d’un any que hau­ria de ser fantàstic en tots els aspec­tes. El motiu prin­ci­pal, el retorn a Europa dotze anys després, era el punt d’inflexió ideal per entrar en una nova dimensió com­pe­ti­tiva. El pri­mer revolt que va aga­far des­pre­vin­gut el club i el seu entorn va ser la sor­tida abrupta de Joan Fran­cesc Fer­rer, Rubi. El mares­menc, després d’un curs gloriós a la ban­queta, deci­dia fer les male­tes per mar­xar al Betis. El tècnic era ideal per al pro­jecte de l’Espa­nyol. La seva marxa va obli­gar a replan­te­jar el pro­jecte des de la ban­queta amb una tur­bulència que ningú tenia pre­vist en el full de ruta de l’estiu. Una jugada que ha estat la gènesi de molts mal­de­caps. Rubi havia aga­fat el pols per­fec­ta­ment a la plan­ti­lla i, de retruc, va millo­rar les pres­ta­ci­ons de gran part d’uns fut­bo­lis­tes que es van sen­tir orfes amb la seva marxa. El mares­menc mar­xava, en part, per diners, però també, segons el seu punt de vista, per una falta en la con­creció del pro­jecte. Vist amb pers­pec­tiva, com a l’Espa­nyol, sem­bla que al mateix Rubi li hau­ria anat millor que­dar-se on estava, després d’enllaçar diver­sos ultimàtums a la ban­queta del Benito Villa­marín. Ara mateix les con­clu­si­ons finals caldrà dei­xar-les per a l’epíleg del maig.

De moment, l’Espa­nyol va cre­mar l’etapa de David Gallego com qui es fuma una cigar­reta al sofà. L’estiu va dotar l’Espa­nyol d’una gran força nego­ci­a­dora venent a bon preu Mario Her­moso i Borja Igle­sias. Cen­tral de referència i pit­xitxi van volar dei­xant a la caixa les dues ven­des més ele­va­des de la història de l’enti­tat. Chen Yans­heng estava feliç. Veia com les coses rut­lla­ven a la per­fecció en el pla espor­tiu i econòmic. El pro­blema, com sem­pre, és encer­tar en els recan­vis i, de moment, no estan donant el nivell. L’Espa­nyol con­ti­nua bus­cant un gole­ja­dor que li doni la ren­di­bi­li­tat ofen­siva que no té ni amb Fer­reyra ni amb Calleri. La inversió més cara de la història, Matías Var­gas, s’ha per­dut pels camins de la suplència i Calero ja acu­mula més erra­des deci­si­ves que encerts. Una situ­ació que fa enyo­rar, cada cop més, els fut­bo­lis­tes que van mar­xar mesos enrere. L’Espa­nyol té diners a la caixa i una eco­no­mia sane­jada, però en l’aspecte espor­tiu i emo­ci­o­nal té les but­xa­ques fora­da­des. La sen­sació de feli­ci­tat s’ha esvaït. De la feli­ci­tat pri­me­renca que bro­tava a finals de maig s’ha pas­sat al ter­ri­tori de l’angoixa exis­ten­cial. La tria de les deci­si­ons en els últims sis mesos hi ha jugat en con­tra. El guió esta­blert s’ha trans­for­mat en un nyap de dimen­si­ons con­si­de­ra­bles que caldrà cor­re­gir al gener. Temps de revàlides i rec­ti­fi­ca­ci­ons per esme­nar les erra­des come­ses. Caldrà fit­xar i fer-ho bé a la fines­tra hiver­nal. L’equip té dèficits que no es poden ama­gar. L’infern del des­cens comença a cre­mar sense remissió. El fac­tor tem­po­ral dona marge per recon­duir el camí, però cal cap­gi­rar les cir­cumstàncies per tro­bar la millora estruc­tu­ral. Només així arri­ba­ran els resul­tats. De moment, els can­vis de guió hau­ran d’espe­rar fins a gener. Ara cal ser­rar les dents i con­fiar en la gestió de Machín i el caràcter dels juga­dors per no per­dre més pis­to­nada en les pròximes jor­na­des.