Fa molt de temps, cap al segle XV, uns exploradors portuguesos van arribar a la costa del Senegal tot buscant rutes comercials. Un cop arribats, es van trobar dos nadius asseguts a l’ombra d’un tamarinde. Quan els exploradors van preguntar pel nom de la ciutat on acabaven de posar els peus, els nadius van respondre “Dajar”, en al·lusió al nom del seu arbre més característic en la llengua local. A partir d’aquest moment, més forces occidentals van seguir aquest mateix procés, trepitjant territoris africans i fent-se’ls seus de manera unilateral. De fet, el 1884, a la Conferència de Berlín, els països europeus van decidir que qualsevol nació que tingués presencia efectiva en territori africà accedia automàticament a la seva sobirania.

D’aquesta manera, anglesos, italians, portuguesos, espanyols, belgues i, especialment, francesos es van repartir tot el continent, traçant unes línies aleatòries fetes amb escaire i cartabó de manera rectilínia. En aquesta divisió no es van tenir en consideració les ètnies, els costums i les famílies. Des de llavors, multitud de recursos naturals començaven a ser espoliats d’Àfrica amb mà d’obra local per ser venuts a Europa. Or, bronze, coure, fusta i d’altres fruits de la natura africana van passar a poder europeu. Els autòctons van passar de ser propietaris d’unes terres a formar part del servei. Fins a l’època de la descolonització massiva (finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta) els futbolistes nascuts a territori africà només podien jugar competicions internacionals amb l’escut del país colonitzador al pit. És el cas de Ben Barek, el marroquí que va donar a l’Atlético de Madrid dues lligues el 1950 i el 1951, que defensava la selecció francesa. També Fontaine, marroquí d’origen i màxim golejador en una copa del món amb tretze gols al mundial del 1958. El cas més flagrant de l’època, però, va ser Eusebio, un moçambiquès que va defensar la samarreta de Portugal en el mundial de 1966, en què els ibèrics van acabar tercers. Eusebio va ser Pilota d’Or el 1965 sota bandera portuguesa.

Casos com els de Desailly i Umtiti, nascuts ambdós a l’Àfrica i campions del món amb la selecció francesa el 1998 i 2018, respectivament, representen una manera moderna d’extreure el recurs natural del continent negre, el seu pas pels sistemes de producció (entrenament) europeus i posterior utilització en favor del país occidental. A les darreres setmanes, hem viscut dues situacions encara més extremes. Ansu Fati, el futbolista guineà del Barça ha entrat a l’elit per la porta gran. Ja sap el que és marcar i assistir a la primera divisió a només disset anys. Fati entén perfectament el joc, decideix amb naturalitat i no té por de jugar envoltat d’estrelles. En un Consell de Ministres exprés, el govern espanyol li va fer un passaport de manera extraordinària per fer-lo jugar amb la selecció sub-21 i assegurar-se que el jove talent acabarà formant part de la selecció absoluta en el futur. Un cas idèntic ha viscut Eduardo Camavinga, de disset anys. El jove jugador va néixer a Angola i ara és un fix al centre del camp del Rennes francès. Un migcampista amb una visió de joc sensacional i un toc de pilota privilegiat. A França, per lligar-lo, li han fet passaport perquè jugui amb la selecció sub-21, pas previ a la selecció absoluta. Ansu Fati i Eduardo Camavinga, dos futbolistes menors d’edat i nascuts a l’Àfrica que han vist com el seu país d’acolliment els ha donat la documentació ràpidament per poder gaudir del seu talent. Una manera d’extreure recursos. Un vessant de la colonització moderna.