Punt d’inflexió o l’excepció?
“Pressió i Messi és la fórmula.” Aquest va ser l’encertat títol de la crònica que el meu amic i company Ferran Correas va escriure sobre el partit contra el Borussia Dortmund en què el Barça va segellar la seva classificació per als vuitens de final de la Champions com a primer del seu grup, i va millorar força la imatge donada en els últims partits, en especial els que s’han jugat lluny del Camp Nou. L’equip de Valverde va fer un partit més que correcte, més sòlid i concentrat en defensa, sòlid també al mig del camp, i efectiu i letal a la davantera, gràcies sobretot a un Messi estel·lar. El joc col·lectiu va millorar, sobretot per una major intensitat global i per, per fi, intensificar la pressió a camp contrari, que és el que permet al Barça recuperar la pilota més a prop de l’àrea rival, generar més perill i també patir menys en defensa.
Va ser un bon partit que va permetre als blaugrana vèncer el Borussia Dortmund, i ara anirà a Milà amb els deures fets, però tampoc n’hi ha per desfermar l’eufòria. L’equip va tornar a ser fiable però també ho ha estat en altres duels a casa aquesta temporada i després ha passat el que tots hem vist. La temporada passada l’equip també va fer una primera fase de la Champions per emmarcar i en els duels eliminatoris ja es va patir més, fins a acabar amb la patacada humiliant de Liverpool. Així doncs, ens hem de felicitar per la millora experimentada, però cal anar amb peus de plom respecte d’aquest avenç en el joc experimentat contra els alemanys. Serà això un punt d’inflexió per anar cap amunt a partir d’ara, o simplement va ser l’excepció perquè l’equip estava sota pressió –hi havia risc de posar en perill la continuïtat europea– i a partir d’ara seguirem veient el Barça indolent i sense ànima dels últims partits? Ara venen una sèrie de partits en els quals l’equip és plenament conscient que haurà d’oferir la seva millor versió per treure resultats positius. Perquè a l’Atlético al Wanda Metropolitano no s’hi guanya sense esforç ni intensitat, ni tampoc a Anoeta contra la Real Sociedad, un equip que aquesta temporada està fent un molt bon futbol i que al seu estadi sempre complica la vida al Barça. I després vindrà el clàssic contra el Real Madrid al Camp Nou, un partit sempre difícil, i més ara que els de Zidane mostren símptomes d’estar millorant. En tots aquests partits costa pensar que el Barça no estigui a l’altura. Esperem que sí.
El que els jugadors han de tenir clar, però, és que si al final es volen aixecar títols caldrà mantenir la tònica i l’actitud exhibida en el duel contra el Borussia. No servirà de res sobreviure a aquest tram dur del calendari per després, quan vinguin equips de menor entitat, tornar a abaixar els braços. L’equip és conscient que té limitacions, que potser no pot aguantar la pressió avançada durant els noranta minuts i que necessiten moments de respir, però sap que la fórmula guanyadora és aquesta. Només així podran competir en tots els partits, fins i tot en aquells contra els grans rivals en la Champions, perquè si no, ja se sap què passa. Que poden caure a Bilbao, empatar a Pamplona, fer el ridícul a Granada i a València contra el Llevant o vèncer d’un pèl a Leganés. Pel bé del Barça, esperem que hagi estat un punt d’inflexió i que els jugadors hagin captat el missatge.