Barça: el que ja sabíem...
“Ja sap vostè que el meu mètode es basa en l’observació dels detalls”, li recorda Sherlock Holmes a l’inspector Lestrade de Scotland Yard...
Assegut a la tribuna del temple, inquiet, amb absoluta desconfiança en el projecte actual d’equip (amb Valverde al capdavant) i ansiós d’ensumar sensacions, igual com el fascinant personatge creat per Conan Doyle, m’he acostumat a buscar la resposta en els “detalls”. És a dir, amb les dues primeres pilotes que toca Messi, ja en tinc prou per saber si la vetllada pot acabar bé. Dimecres no va ser una excepció a la regla.
La victòria contra el Dortmund era clau, perquè haver-nos de jugar la classificació a Milà hauria estat dramàtic. Tanmateix, a banda del rol estel·lar del proper guanyador de la Pilota d’Or, per explicar el feliç desenllaç de la trama seria injust no destacar també la influència de l’entrenador: em refereixo al gest generós de Lucien Favre de deixar Jadon Sancho –quina perla!– a la banqueta...
Els alemanys ens ho van posar molt fàcil i nosaltres, amb una molt bona actitud, ho vam saber aprofitar. Bé! Mentre les cames van aguantar, la pressió es va fer correctament, vam tenir el control i a les àrees es van marcar les diferències. Bé! En general, però, poca, poqueta, clarividència. En aquest sentit, desconcerta observar com l’enorme qualitat de De Jong es dilueix en els moviments rutinaris del sistema. I no s’entén que Rakitic, després de ser sotmès a un ostracisme injustificable, figurés de titular en aquest partit clau. Lògicament, el croat va evidenciar una falta de ritme alarmant. Tant de bo, però, que aquest fos l’inici de la seva recuperació per a la causa.
En qualsevol cas, 3 a 1 i primer lloc d’un grup amb dos bons equips i una ventafocs. Objectiu assolit, la qual cosa ens permet dedicar tots els esforços d’aquest desembre exigent, que comença demà al Wanda Metropolitano, a consolidar el lideratge de la lliga, amb el clàssic del dia 18 com a preciós regal avançat (triomf sí o sí) de Nadal.
Per cert, ens visitarà un Madrid que havia tocat fons i que, com era d’esperar, mostra símptomes de millora. Amb tot, continua sent un púgil amb mandíbula de cristall, com va quedar demostrat en el combat amb el (decebedor) PSG. De fet, ara com ara el paisatge futbolístic de Can Padrós i el nostre són similars.
En definitiva, que no ens autoenganyem. La segona part contra el Dortmund ens va recordar diàfanament que som un Barça amb moltes carències. Quan se’ns fonen els ploms i més d’un camina, l’equip es trenca, cau en picat i queda a expenses de l’adversari i de les mans de ferro de Ter Stegen. Així, a Europa, no hi tenim res a pelar. El que ja sabíem...
Lucho: “Jo no ho hauria fet”
“Jo no ho hauria fet”, va dir Luis Enrique sobre l’actitud de Robert Moreno, qualificada de “deslleial”. No pretenc fer cap judici de valor, però coincideixo plenament amb aquesta declaració de principis. Quan algú te’n fa una de grossa i et planteges si deixar-ho córrer o tornar-t’hi, o com en aquest cas recosir la relació o trencar-la, és capital fer l’exercici sincer de posar-te al lloc de l’altre. Empatitzar i preguntar-te si, vistes les circumstàncies, tu també hauries pogut actuar igual. Si la resposta és afirmativa, el més honest és posar el comptador a zero. Si no, creu i ratlla.
Per cert, Moreno ha estat seleccionador d’Espanya en qualitat d’interí i simplement per ser l’ajudant de Lucho, que va haver de deixar el càrrec per la pitjor desgràcia imaginable com és la malaltia incurable d’una filla. Era donar les gràcies, fer un pas al costat i punt.
