Aquest pas­sat mes de novem­bre, a l’aero­port de Gatwick em va caure a les mans un arti­cle d’Eni Aluko a The Guar­dian que qüesti­o­nava la futura repu­tació de Pep Guar­di­ola si, defi­ni­ti­va­ment, no gua­nyava la Cham­pi­ons amb el City. Escri­via: “He must be aware his repe­a­ted fai­lu­res in Europe are star­ting to sig­ni­fi­cantly dent his repu­ta­tion”. De fet, es qüesti­o­nava què havia de tenir un entre­na­dor perquè es pogués clas­si­fi­car entre “els grans de la història del fut­bol”. I, sobre­tot, li cri­ti­cava dos aspec­tes de la seva car­rera, en com­pa­ració a l’entro­nit­zació que l’autora feia de Klopp: que mai havia tri­om­fat en un club sense recur­sos i que “mai havia arri­bat a una final de la Cham­pi­ons sense Messi”.

A Twit­ter, el peri­o­dista David Ber­na­beu li reba­tia l’argu­ment amb xifres, fre­des però acla­ri­do­res: l’entre­na­dor de Sant­pe­dor ha gua­nyat 26 títols en 11 anys que fa que viu a les ban­que­tes, i en tres equips dife­rents. A més a més d’acon­se­guir l’únic sex­tet de la història del FC Bar­ce­lona. Cer­ta­ment, amb dades a la mà l’argu­ment d’Eni Aluko és del tot incon­sis­tent. No obs­tant, sí que l’arti­cle a The Guar­dian ens deixa una pre­gunta que ens pot fer refle­xi­o­nar una estona, a les redac­ci­ons o amb les pin­tes ser­vi­des als pubs a la mà. Què ha de tenir un entre­na­dor per figu­rar als lli­bres d’història?

La res­posta no és mai única. Pri­me­ra­ment, perquè la gràcia del fut­bol és la sub­jec­ti­vi­tat. Però, en segon lloc, perquè no hi ha un únic aspecte que ens per­meti valo­rar la repu­tació d’un entre­na­dor. Què la deter­mina? Els títols, l’estil, el lle­gat que ha tin­gut el seu mes­tratge? Pre­ci­sa­ment, men­tre estava a Angla­terra donant clas­ses a la Solent Uni­ver­sity vaig enta­fo­rar-me a les pàgines d’un fantàstic lli­bre de Jonat­han Wil­son, The names heard long ago, que des­tapa la influència que el fut­bol hon­garès d’entre els anys 20 i 50 va tenir en la codi­fi­cació d’aquest joc arreu. Per la sig­ni­fi­cació històrica que van tenir entre­na­dors com l’anglès de l’MTK Jimmy Hogan o els hon­ga­re­sos Dori Kürsch­ner, Imre Hirschl o Árpád Weisz, en països com el Bra­sil, l’Argen­tina o Itàlia res­pec­ti­va­ment, per què aquests qua­tre noms no podrien figu­rar en aquest panteó d’ídols? Cito la con­clusió que l’autor treu de l’anàlisi dels seus lle­gats: “No hi ha hagut mai una escola amb tanta influència que l’emer­gida de Buda­pest en la dar­re­ria dels anys 20 i ini­cis dels 30. En part, perquè molts van mar­xar, alguns per pro­ble­mes finan­cers, d’altres perquè eren jueus i fugien de l’anti­se­mi­tisme, expor­tant les seves idees a tot el món.”

No recordo qui em va dir, irònica­ment i en con­versa infor­mal, que els angle­sos tenien molt poca cul­tura fut­bolística fora de la Pre­mier Lea­gue. De fet, la marca de la Pre­mier es va inter­na­ci­o­na­lit­zar abans que ho fes­sin els seus clubs a ini­cis dels noranta; per això, se sen­ten còmodes amb el seu fut­bol. No neces­si­ten res més, ni neces­si­ten bus­car res fora del país que va codi­fi­car ini­ci­al­ment l’esport. Una dada il·lus­tra­tiva, però no categòrica: a la meva classe de Solent tenia tants estu­di­ants que dona­ven suport a equips de la Pre­mier com de la segona divisió. Fide­li­tats locals, basa­des en l’esforç d’una comu­ni­tat per sig­ni­fi­car-se en la com­pe­tició que més incer­tesa genera. I el City, entre ells i con­si­de­rat un arte­facte fora de la dinàmica històrica del seu fut­bol, era l’ene­mic a batre.