El City, l’enemic a batre
Aquest passat mes de novembre, a l’aeroport de Gatwick em va caure a les mans un article d’Eni Aluko a The Guardian que qüestionava la futura reputació de Pep Guardiola si, definitivament, no guanyava la Champions amb el City. Escrivia: “He must be aware his repeated failures in Europe are starting to significantly dent his reputation”. De fet, es qüestionava què havia de tenir un entrenador perquè es pogués classificar entre “els grans de la història del futbol”. I, sobretot, li criticava dos aspectes de la seva carrera, en comparació a l’entronització que l’autora feia de Klopp: que mai havia triomfat en un club sense recursos i que “mai havia arribat a una final de la Champions sense Messi”.
A Twitter, el periodista David Bernabeu li rebatia l’argument amb xifres, fredes però aclaridores: l’entrenador de Santpedor ha guanyat 26 títols en 11 anys que fa que viu a les banquetes, i en tres equips diferents. A més a més d’aconseguir l’únic sextet de la història del FC Barcelona. Certament, amb dades a la mà l’argument d’Eni Aluko és del tot inconsistent. No obstant, sí que l’article a The Guardian ens deixa una pregunta que ens pot fer reflexionar una estona, a les redaccions o amb les pintes servides als pubs a la mà. Què ha de tenir un entrenador per figurar als llibres d’història?
La resposta no és mai única. Primerament, perquè la gràcia del futbol és la subjectivitat. Però, en segon lloc, perquè no hi ha un únic aspecte que ens permeti valorar la reputació d’un entrenador. Què la determina? Els títols, l’estil, el llegat que ha tingut el seu mestratge? Precisament, mentre estava a Anglaterra donant classes a la Solent University vaig entaforar-me a les pàgines d’un fantàstic llibre de Jonathan Wilson, The names heard long ago, que destapa la influència que el futbol hongarès d’entre els anys 20 i 50 va tenir en la codificació d’aquest joc arreu. Per la significació històrica que van tenir entrenadors com l’anglès de l’MTK Jimmy Hogan o els hongaresos Dori Kürschner, Imre Hirschl o Árpád Weisz, en països com el Brasil, l’Argentina o Itàlia respectivament, per què aquests quatre noms no podrien figurar en aquest panteó d’ídols? Cito la conclusió que l’autor treu de l’anàlisi dels seus llegats: “No hi ha hagut mai una escola amb tanta influència que l’emergida de Budapest en la darreria dels anys 20 i inicis dels 30. En part, perquè molts van marxar, alguns per problemes financers, d’altres perquè eren jueus i fugien de l’antisemitisme, exportant les seves idees a tot el món.”
No recordo qui em va dir, irònicament i en conversa informal, que els anglesos tenien molt poca cultura futbolística fora de la Premier League. De fet, la marca de la Premier es va internacionalitzar abans que ho fessin els seus clubs a inicis dels noranta; per això, se senten còmodes amb el seu futbol. No necessiten res més, ni necessiten buscar res fora del país que va codificar inicialment l’esport. Una dada il·lustrativa, però no categòrica: a la meva classe de Solent tenia tants estudiants que donaven suport a equips de la Premier com de la segona divisió. Fidelitats locals, basades en l’esforç d’una comunitat per significar-se en la competició que més incertesa genera. I el City, entre ells i considerat un artefacte fora de la dinàmica històrica del seu futbol, era l’enemic a batre.