Val la pena entretenir-se amb l’entrevista a Patrick Kluivert, que obre la portada d’aquesta edició. El director del futbol formatiu del Barça evita algun tema del passat (Víctor Valdés) i fer hipòtesis de futur que no li pertoquen (Ronald Koeman), però respon a tota la resta i sense evasives, comprometent-se i opinant de tot amb uns arguments tan planers –que no vol dir simplistes– com inusuals en un món professional dominat pels circumloquis, els tòpics i les respostes buides de contingut quan no són acusatòries.

Però el negociat de Kluivert és el planter, on té la més alta responsabilitat. La seva manera d’assumir-la és afirmar que no passaran deu anys abans que l’equip de les grans gestes, el del futbol que definien Messi, Xavi i Iniesta, tingui una reedició gràcies al planter. Que si d’aquí a tres o quatre anys no hi ha jugadors formats a la casa que tinguin lloc al primer equip, alguna cosa no s’haurà fet bé. Que si hi ha un lloc al primer equip ha de ser per a Riqui Puig i que, si no hi és, no es pot quedar al filial.

També parla d’Ansu Fati, a qui el club acaba de lligar perquè ningú tingui temptacions. Aquest és el camí, i coincideix amb el que propugna Kluivert. Des de qualsevol òptica –esportiva o de sostenibilitat del club–, si al planter hi ha el talent immens que diu haver detectat Kluivert, és una evidència que per poder-li exigir que s’expressi se li ha de donar l’espai apropiat perquè ho faci. I només anar a buscar a fora el que no es té a casa.