Dilluns, després de reco­llir la sisena Pilota d’Or, Leo Messi va fer una decla­ració d’amor que hau­ria de con­ver­tir-se en insu­pe­ra­ble regal de Nadal per als culers. Tan rodona és la con­fessió que ens urgeix subrat­llar-la sis dies després, quan se suposa, seguint les nor­mes de l’ofici, que ha dei­xat de ser notícia. El geni, el millor fut­bo­lista de la història, va con­fes­sar que la seva relació amb el Barça és d’amor incon­di­ci­o­nal, del tipus que vius i sents sense que cal­gui donar expli­ca­ci­ons. Després de tants anys de relació, estima incon­di­ci­o­nal, com la de qual­se­vol afi­ci­o­nat boig pel club. Tin­guem-ho pre­sent a par­tir d’ara i pro­cu­rem obrar en con­seqüència; per començar, mar­gi­nant aquesta crei­xent nostàlgia, com si ja hagués dei­xat enrere els millors temps de cre­ació. Cada par­tit ens recorda que està ben pre­sent, del tot deci­siu, en les ambi­ci­ons del col·lec­tiu. Ja no vindrà d’un con­tracte, ni que el vent tombi o giri de deter­mi­nada manera. Ha rati­fi­cat en paraula la ple­ni­tud del sen­ti­ment, tan evi­dent com resulta la seva tra­jectòria, el seu tarannà i com­por­ta­ment en el decurs dels millors quinze anys fut­bolístics de les nos­tres vides. Li n’estem tan agraïts com ell a nosal­tres. Amb­dues parts són cons­ci­ents que tot s’acaba i també arri­barà el dia de posar punt final a aquesta relació única, incom­pa­ra­ble. Men­tres­tant, cal pro­te­gir-lo de la millor manera men­tre duri el pro­digi i cor­re­gir la man­cança que no ha estat així en els dar­rers anys.

Amb l’excusa de la sisena, les xar­xes soci­als es van omplir de vídeos que reco­llien un tou dels excel­sos moments pro­ta­go­nit­zats per aquest majúscul artista. Repas­sar-los impli­cava reviure, sen­tir una injecció d’orgull i auto­es­tima per tot el que ha gene­rat en bene­fici de la causa comuna. Con­tra el pro­ver­bial fata­lisme que ens defi­neix, la recre­ació de les obres com­ple­tes d’aquest irre­pe­ti­ble per­so­natge ens acom­pa­nyarà anys i panys i espe­rem que ho vis­quem orfes de nostàlgia. Si hem de triar, pre­fe­riríem l’agraïment natu­ral per haver-nos apor­tat tanta feli­ci­tat. No cor­ren temps pro­pi­cis per jurar amor etern, però Messi l’asse­gura amb l’únic con­di­ci­o­nant que les cames l’acom­pa­nyin. Quan fallin, arri­barà l’adeu sense el mínim retret, igual d’exem­plar que el seu recor­re­gut. Més enllà del par­tit del dia con­tra el Mallorca, dels diagnòstics i cabòries sobre l’equip, gau­dim tots de les fes­tes, pel cap baix, amb aquest regal de tan generós per­so­natge. Només dos dies abans ens havia obse­quiat amb la victòria al Metro­po­li­tano, etern des­llo­ri­ga­dor que dese­qui­li­bra les balan­ces dels par­tits més ajus­tats. Par­lant de decla­ra­ci­ons, dues d’afe­gitó per rebai­xar la per­fecció del 10. No pot ser que algú tan asse­nyat i per­sona com Gui­llermo Amor jus­ti­fi­qui i bana­litzi els crits que desit­ja­ven la mort de Gri­ez­mann. Ni allà, ni enlloc, començant per casa. I en comu­ni­cació no ver­bal, les cor­ba­tes blau­grana lluïdes cons­tant­ment per Aamer Anwar, l’advo­cat defen­sor de Clara Pon­satí, merei­xen una invi­tació imme­di­ata a la llotja de l’estadi. No anem sobrats de còmpli­ces pel món, menys encara del seu nivell. I Anwar és dels que ens estima. En el con­trast de notícies, sem­pre gua­nya Messi, és clar, que hau­ria de ser el refe­rent per mesu­rar tot el que ens passa, tot el que fem. Es tracta, no és fàcil, d’estar a la seva enorme altura.