Milà ensenya el camí...
Era Champions, paraules majors. L’Inter de Milà, el flamant líder de la Serie A, s’hi jugava la vida. Nosaltres, res. És per això que Valverde va sortir amb un onze experimental. Però la reivindicació dels suplents al Giuseppe Meazza, amb menció especial per a Neto, Aleñá, Carles Pérez i Ansu Fati, constata que qualsevol jugador de la plantilla del Barça pot jugar perfectament qualsevol partit de la lliga espanyola, amb els tres punts en joc. Fem-los confiança! No hi ha excuses, el nostre entrenador disposa de recursos suficients per dosificar els titularíssims i fer que arribin en bona forma als mesos decisius d’abril i maig. Perquè Busquets o Rakitic, igual que Suárez i altres veterans il·lustres, en plenitud encara, poden marcar diferències. És exactament la mateixa dicotomia de la temporada passada i l’anterior. Milà t’ha ensenyat el camí. Capisci, Ernesto?...
Ho tornaria a fer...
A propòsit, el capítol 7 (el millor) de la sèrie documental Matchday, produïda pel Barça i emesa per Rakuten TV, és el dedicat a la capitulació d’Anfield. Amb posat solemne, Valverde pronuncia una reflexió simptomàtica: “Ho vaig preparar tot tenint l’experiència de l’any anterior (Roma) i tinc la sensació que, si m’he equivocat en alguna cosa (a Liverpool), em tornaria a equivocar.” És textual. I Bartomeu va i el ratifica! Són fets l’un per l’altre... El filòsof xinès Confuci (551-479 aC) ja alertava que qui comet un error i no el corregeix, el multiplica: Roma, Liverpool... i que Déu ens protegeixi. Perquè, per molt que Messi digui que la culpa només va ser dels jugadors (que també), és obvi que Valverde va contribuir decisivament, amb el seu plantejament i la seva miopia tàctica, a convertir el que havia de ser un tràmit en un infern.
El documental ens ensenya el vestidor del Barça a la mitja part. Amb només 1 a 0 en contra, els jugadors porten la paraula pànic estampada al front, mentre Valverde verbalitza consignes primàries. Ni una sola indicació tàctica versemblant, ni un elemental: “Nois, tanquem-los les bandes que és per on ens estan sagnant.” Una escena decadent i aclaridora. No va ser un accident i el Txingurri és un erràtic reincident. Per cert, el capítol és titula 18 dies de tempesta, un eufemisme en tota regla com donant a entendre que allò va ser una borrasca passatgera que va escampar i aquí no ha passat res. Tsunami Anfield, hauria estat més explícit...
El Tsunami i el clàssic
Parlant de tsunamis, de cara al Barça-Madrid la plataforma Tsunami Democràtic avisava (10/12): “És molt fàcil que el partit es jugui amb normalitat: cal garantir la presència de l’Spain, sit and talk a les grades i al terreny de joc”. Ahir indicava que no es proposa “bloquejar o suspendre el partit”. Ben fet, perquè dificultar la disputa del clàssic no beneficia la noble causa independentista. Ara bé, i ja posats en això, el lema Espanya, seu i parla és d’una candidesa i carrincloneria insuportables. Fora! Les pancartes: reivindicatives, clares i contundents. Gràcies.
Pel que fa al matx, a Can Padrós no estan tan bé com es pensen. De fet, amb l’Espanyol no semblava que jugués un líder contra un cuer. Va ser igualat. I nosaltres tampoc estem per llançar coets: amb el Mallorca, després d’una primera part força inspirada i de poder firmar una golejada d’escàndol; si ells fan el 4 a 3 (van tenir la possibilitat), hauríem acabat demanant l’hora. Som un equip desestructurat i inconsistent, que penja de Messi i viu d’impulsos de qualitat, al qual qualsevol equipet crea perill amb facilitat. El marge de millora és enorme. Aquest vespre a Anoeta ens espera una Real força endreçada...
