Que quan toca fut­bol es fa caixa als bars i res­tau­rants és de sobres cone­gut. De fet, sigui a la nos­tra cul­tura medi­terrània o en racons més freds del nord euro­peu, veure el fut­bol acom­pa­nyat men­tre prens una cer­vesa és gai­rebé un acte social, mínim dos cops per set­mana: tertúlia, crits i laments, a parts iguals. A veure!, qui no ho té com un dels prin­ci­pals espais d’evasió de la quo­ti­di­a­ni­tat? Però em va sor­pren­dre de saber, també, que a Espa­nya les xifres ens indi­quen que hi ha gai­rebé un 50% dels esta­bli­ments que ofe­rei­xen fut­bol que ho fan de manera irre­gu­lar, i el pre­si­dent de LaLiga, Javier Tebas, està fet una fúria. És a dir, que hi ha molts esta­bli­ments que no tenen ganes de gas­tar-se entre 200 i 300 euros al mes que val con­trac­tar el ser­vei a una ope­ra­dora i, per tant, pre­fe­rei­xen jugar a la pica­resca bus­cant-se mane­res alter­na­ti­ves d’acce­dir a un con­tin­gut, el fut­bol, que costa 1.400 mili­ons d’euros anu­als en con­cepte de drets tele­vi­sius. Més xifres, apun­tava el diari As: men­tre a la Gran Bre­ta­nya es recap­ten 600 mili­ons d’euros anu­als amb per­mi­sos de retrans­missió per als pubs, a Espa­nya LaLiga només ingressa 100 mili­ons.

D’aquests que no tenen ganes de pagar, alguns (pot­ser molts!) són uns gar­re­pes i volen fer créixer des­a­com­ple­xa­da­ment el compte cor­rent dels seus nego­cis, sense voler ado­nar-se que abans hi ha hagut qui ha pagat un dine­ral perquè el fut­bol és el prin­ci­pal con­tin­gut dri­ver del negoci tele­vi­siu d’aquest país. Pro­ducte dri­ver: pro­ducte que ser­veix per a obrir nous mer­cats o fide­lit­zar les audiències d’una cadena de tele­visió. Ara bé, pot­ser també hi ha qui no podria arri­bar a final de mes si es gasta uns cen­te­nars d’euros amb aquests paquets exclu­sius per a bars i res­tau­rants, que poden cos­tar gai­rebé igual que el llo­guer de l’esta­bli­ment en algun poble ama­gat de Cata­lu­nya. La situ­ació no té una solució fàcil, perquè si bé el fut­bol es con­ver­teix en un ingre­di­ent ideal per atraure cli­en­tela a qual­se­vol bar, també és cert que no té res a veure tenir aquest esta­bli­ment al cen­tre de Bar­ce­lona, en una capi­tal de comarca o en un micro­po­ble del Prin­ci­pat. Actu­al­ment, Cata­lu­nya té 336 micro­po­bles, la població dels quals té tot el dret a reu­nir-se al bar de la plaça, gai­rebé en família, i gau­dir dels gols de Leo Messi, la remun­tada de l’Espa­nyol o, espe­rem-ho, l’ascens del Girona.

Segu­ra­ment hi ha qui s’ha tren­cat el cap bus­cant una solució equànime per a tot­hom. Però del que tinc la sen­sació que es quei­xen els res­tau­ra­dors de zones amb baixa den­si­tat de població és que ni les ope­ra­do­res ni LaLiga no han posat sobre la taula un sis­tema de quo­tes que esti­guin en relació amb els cli­ents poten­ci­als de cada local. No tinc clar si aquesta seria la solució per acon­se­guir reduir el nom­bre d’esta­bli­ments que eme­ten irre­gu­lar­ment el fut­bol, prin­ci­pal­ment, usant llicències de par­ti­cu­lars que cos­ten la mei­tat. Però pot­ser seria la manera que les ope­ra­do­res i LaLiga demos­tres­sin una certa sen­si­bi­li­tat amb la diver­si­tat del país, que no tot acaba reduint-se als paràmetres que fun­ci­o­nen a les grans ciu­tats. El tot­po­derós Tebas pot arti­cu­lar una xarxa d’ins­pec­tors que recor­rin el ter­ri­tori, però la sen­sació que estem davant d’un pro­blema estruc­tu­ral mal resolt en el marc de la indústria tele­vi­siva d’aquest país és de calaix.