La resignació, el pitjor dels escenaris, aquell estat terrible del ser humà que, davant les circumstàncies, decideix baixar els braços i deixar de lluitar. Acostuma, a més, a donar-se en escenaris on l’alarmant mediocritat galopa sense fre i davant la qual, per falta d’esperit o, directament, de valentia, hom decideix agenollar-se i caminar per la vida sense dignitat. Passa a la feina, passa al carrer i, també, passa als camps de futbol. Dimecres, per exemple, va passar al Camp Nou.

Lamentablement, el relat construït pel ministre de l’Interior espanyol, Fernando Grande-Marlaska, i difós per tots els mitjans de comunicació del país veí –i per alguns del nostre, també– definint la plataforma Tsunami Democràtic com a grup terrorista ha calat entre alguns sectors amb poder de decisió a Catalunya. El desplegament dels Mossos en la prèvia del Barcelona-Real Madrid davant del que havia de ser un simple acte de desobediència civil voreja el deliri. Sorprenent rosari de furgonetes, escuts, armes i porres per aturar una gent que anava a un partit de futbol, i una altra que recollia la convocatòria del Tsunami a manifestar-se pels carrers propers a l’estadi del Barça. Situació prebèl·lica, es veu. Operació de gran magnitud, per tant.

Matinal de vergonya i tarda surrealista. L’entrada dels socis i aficionats al Camp Nou va ser inaudita. La seguretat privada va escorcollar-los fins a nivells tan humiliants com haver d’obrir l’entrepà o de menjar-se de pressa una mandarina perquè no podia entrar. Tampoc eren permeses les pancartetes del Sit and talk o les caretes de Messi. Cues vergonyoses per culpa d’unes revisions fora de lloc i una presència d’un segon cordó de mossos preparats per al que fes falta. Entre ells, els policies de sempre, els que denigren el cos, àvids d’actuació violenta contra simples socis que havien superat el control sense deixar algun dels terribles gadgets descrits. Dins del Camp Nou, mossos agafant pel coll socis del Barcelona perquè no havien deixat una trista careta de cartró! O socis amagant-la dins d’un mitjó per evitar les bufetades! La majoria, però, va preferir obeir una ordre injusta. Una més. “Per seguretat”, deien. “És que no podeu tapar-vos la cara.” Aleshores, per què no van impedir l’entrada de les dessuadores o els anoracs amb caputxa? També amaguen qualsevol cara! I ja posats a fer, per què no van confiscar totes les claus de casa, de la moto o del cotxe, sens dubte objectes contundents perillosíssims? Però qui es pensaven que eren aquestes persones que entraven al Camp Nou?

Respecte a la transmissió televisiva, en fi, més del mateix. Fa temps que la Lliga de Futbol Professional ha fixat les normes i, a can Barça, mai hi ha pancartes reivindicatives, crits al minut 17:14, pilotes grogues ni cap altre detall reivindicatiu que pugui molestar la ideologia d’un president feixista, Javier Tebas, que no vol barrejar política i esport però que es declara públicament seguidor de Vox i exmilitant de Fuerza Nueva. Caldria preguntar-se qui permet que aquest senyor ajudi a potenciar aquesta realitat insuportable. I potser tindríem sorpreses...

El Barça diu que no va donar cap ordre en aquesta direcció i els Mossos prefereixen no debatre la qüestió. La història de sempre: ningú ha ordenat res i ningú assumeix responsabilitats. Això sí, el soci, el ciutadà, resignat, a obeir i a callar. La repressió que no s’atura davant d’un discurs que mira de suportar un relat inventat que denigra la democràcia. El sistema toca fons. La resposta popular no pot trigar ni un instant més. Tenim pressa.