Chen, en la pell de Dani

Camina l’Espa­nyol cap al seu ter­cer entre­na­dor de la tem­po­rada. Un home mira­cle (tot fa pen­sar que serà Abe­lardo) que ha de ser el clau roent per aga­far-se a la sal­vació. No és un camí des­co­ne­gut per a l’enti­tat bar­ce­lo­nina, acos­tu­mada a aques­tes peripècies i girs sob­tats del destí. En aquest segle ja hi han des­fi­lat 18 entre­na­dors dife­rents, el 19è serà pre­sen­tat en les hores vinents. Un signe d’ines­ta­bi­li­tat evi­dent i efer­vescència contínua. L’Espa­nyol fa 25 anys que és a pri­mera però ho ha fet a còpia d’esqui­var les bales més mortíferes. Fa 10 anys la tragèdia aga­fava color de segona divisió. Poc­het­tino va sal­var l’enti­tat d’un ridícul abso­lut: estre­nar el nou camp a segona. Ara les pors van més enllà. El club té pre­vist unes acci­ons com­me­mo­ra­ti­ves per cele­brar els 120 anys de l’enti­tat i la bar­rila els pot aga­far amb els pixats al ven­tre. Massa en joc per a una enti­tat que ha tre­ba­llat de valent per situar la seva marca a Bar­ce­lona i a l’estran­ger amb una eficàcia sor­pre­nent. Apos­tes cons­truc­ti­ves per fer un club més gran i amb una dimensió estratègica impen­sa­ble fa un quin­quenni. La bona publi­ci­tat de l’Espa­nyol també ha vin­gut acom­pa­nyada d’una reducció impor­tant del deute a través de Chen Yans­heng. Un marge de mani­o­bra que el situa entre els set clubs menys endeu­tats de la lliga i amb una enve­ja­ble salut econòmica.

La caco­fo­nia d’aquests ele­ments externs en relació amb la par­cel·la espor­tiva són evi­dents. Quan millor hau­rien d’anar les coses en el ves­sant espor­tiu s’està més a prop del pre­ci­pici. Chen havia de por­tar esta­bi­li­tat econòmica i, amb aquesta, una solvència espor­tiva i s’ha tro­bat en un curs més propi del manual de super­vivència de Daniel Sánchez Lli­bre que no pas de la retòrica xinesa fona­men­tada en la paciència i la reflexió. El pre­si­dent afron­tarà les set­ma­nes més crítiques des que va pren­dre el con­trol de l’Espa­nyol. Ha vist com la bona gestió econòmica (necessària en qual­se­vol empresa) no té una con­sonància en el ter­reny de joc. El fut­bol és una dis­ci­plina estra­nya en què els homes d’empresa més asse­nyats es con­ver­tei­xen en veri­ta­bles hoo­li­gans que tren­quen qual­se­vol mena de raó car­te­si­ana. Però ara mateix l’única pre­o­cu­pació del man­da­tari xinès exi­geix redreçar la nau i encer­tar amb els fit­xat­ges. Cal gra­tar-se la but­xaca. És la clau de la sal­vació. “Hi ha temps per sal­var-se i els reforços aju­da­ran”, va adme­tre Machín en el seu comiat. “Un bon entre­na­dor no pot trans­for­mar un burro en un cavall de car­re­res”, va asse­nya­lar, fa dos mesos, en la seva pre­sen­tació. Ara ha fet les male­tes com un senyor. Però vist amb certa pers­pec­tiva, i ja la tenia al maig, l’Espa­nyol va dei­xar esca­par l’entre­na­dor ideal: Joan Fran­cesc Fer­rer, Rubi. Un tècnic que va treure suc a un club que conei­xia de dalt a baix; va ampliar el sen­ti­ment de per­ti­nença i va millo­rar el ren­di­ment de molts fut­bo­lis­tes que ara sem­blen fan­tas­mes sobre la gespa. Pot­ser el pro­jecte era con­fiar en qui et va donar molt, en qui et va retor­nar a Europa 12 anys després. Un tècnic fet a mida per a l’Espa­nyol, però les ambi­ci­ons dels uns i dels altres no ana­ven de bra­cet. Però hi ha un fet indis­cu­ti­ble: a par­tir de la seva marxa abrupta tot ha anat a pit­jor i la con­ca­te­nació d’errors no ha tin­gut atu­ra­dor en un 2019 que és, sense cap mena de dubte, l’any més bipo­lar de l’enti­tat blanc-i-blava.