L’atletisme és, a priori, un esport ben senzill. Es tracta de córrer –o marxar– més ràpid, de saltar més alt i més lluny i de llançar un artefacte a una major distància que els teus rivals. I qui ho aconsegueix fer, guanya. La realitat, però, és que l’atletisme pot arribar a ser un esport molt complicat si tenim present totes les normes reglamentàries que afecten les diferents proves, com ara les sortides, els salts o els llançaments nuls o els límits en la velocitat del vent a favor que poden tenir els atletes. Tot això pot arribar a provocar que un atleta guanyi una prova però que, al mateix temps, un que ha quedat darrere seu estableixi un rècord mundial.

No és cap fantasia. Va passar el 23 de juny del 1961, durant un encontre entre les seleccions de la República Democràtica Alemanya (RDA) i de la federació russa de la Unió Soviètica, que es va disputar al Cantianstrasse Stadium de Berlín Est. La prova de salt de llargada la va guanyar la russa Tatiana Shchelkanova amb 6,50 m al davant de la seva companya Valentina Shaprunova (6,46 m) i de l’alemanya Hildrun Claus (6,42 m). El rècord mundial de la prova el tenia Claus amb 6,40 m des del 7 d’agost de l’any anterior i va ser ella la que va sortir de l’estadi berlinès amb una nova plusmarca mundial. La raó? Que els 6,50 m de Shchelkanova els va fer amb 3,2 metres per segon de vent a favor, mentre que els 6,56 de Shaprunova van ser amb 5,4 metres per segon –el vent no pot superar els 2 metres per segon perquè un rècord sigui homologat–. Claus va fer els dos únics salts reglamentaris d’aquell dia amb 6,01 m (+1,2 m/s) en el cinquè intent i 6,42 m en el sisè amb 1,4 metres per segon. Aquest salt va ser el que va donar a Claus el nou rècord mundial, tot i que va acabar la prova tercera. Shchelkanova, a més dels 6,50 m, va fer un salt de 6,43 m; Shaprunova, un altre de 6,46 m, i Claus, un de 6,40 m, tots amb vent a favor excessiu.

Hildrun Claus ja havia viscut una situació similar el dia que va fer el seu primer rècord mundial amb 6,40 m el 7 d’agost del 1960, a Erfurt. Aquell dia va saltar 6,36 m en el quart intent, un centímetre més que el rècord que Elzbieta Krzesinska havia fet en els Jocs Olímpics de Melbourne, el 1956. El rècord no va ser homologat perquè no es va mesurar el vent en aquell salt. En el sisè intent, Claus va arribar fins als 6,40 m, amb vent nul i va entrar a la llista de recordistes mundials.

Claus i Shchelkanova van ser rivals habituals en les finals de salt de llargada dels primers anys seixanta. Claus va ser bronze als Jocs de Roma-60. A l’europeu del 1962, Shchelkanova va guanyar i Claus va ser sisena, i en els Jocs Olímpics de Tòquio, el 1964, Shchelkanova va guanyar el bronze i Claus –llavors Hildrun Laufer, per matrimoni– va ser setena. El rècord mundial que va fer Claus el dia de la gran ventada a Berlín el va batre justament Shchelkanova 23 dies després, el 16 de juliol, a Moscou, amb 6,48 m. La russa encara faria dos rècords mundials més de salt de llargada, 6,53 m el 1962 i 6,70 m el 1964 durant la seva carrera.