Guanyar la Champions i evitar el descens

El Barça ha tan­cat el pri­mer tri­mes­tre de la tem­po­rada essent líder en soli­tari de la pri­mera divisió. Però el fut­bol no només són resul­tats, sinó també sen­sa­ci­ons. El clàssic del Camp Nou no ha aju­dat que l’afi­ci­o­nat tin­gui la per­cepció d’enca­rar el 2020 millor del que ha estat el 2019. Qui anava a dir a la cule­rada que el Madrid es pas­se­ja­ria en molts moments per la gespa de l’estadi, tin­dria el con­trol de la pilota i els juga­dors del Barça hau­rien d’anar a remolc i estar a l’expec­ta­tiva de les divi­ni­tats de Leo Messi.

El Barça perd massa sovint la seva iden­ti­tat fut­bolística, si és que n’ha tin­gut alguna des que Val­verde va arri­bar al Camp Nou. No cri­tico la manera d’enten­dre el fut­bol de l’entre­na­dor, el que em pre­gunto és si alguna vegada els juga­dors han man­tin­gut una certa regu­la­ri­tat en l’estil de joc que desen­vo­lu­pen i, sobre­tot, es reco­neix des de la gra­de­ria tal­ment com pas­sava amb el fut­bol posi­ci­o­nal de Pep Guar­di­ola. El Barça pateix quan juga con­tra els grans i es pas­seja davant dels modes­tos, mal­grat els moments de des­con­cert. El 2-1 con­tra l’Alavés era una trampa, si no fos que, nova­ment, l’astre argentí va sor­tir a tapar les ver­go­nyes de l’equip (en la segona part). Espero que durant aques­tes vacan­ces de Nadal tot­hom hagi refle­xi­o­nat, perquè la Cham­pi­ons és l’assig­na­tura pen­dent i l’afi­ci­o­nat no tindrà gaire més paciència amb l’equip si enguany no s’hi fa un bon paper. Però el Barça és un dels grans i l’ha acom­pa­nyat la mala sort del Madrid en els dar­rers par­tits: al Camp Nou i con­tra l’Ath­le­tic de Bil­bao. El Madrid, en els últims enfron­ta­ments, con­venç però no marca, i ha dei­xat els de Val­verde sols al cap­da­vant de la clas­si­fi­cació.

Menys sort té l’Espa­nyol, ja que, men­tre la grossa de Nadal regava de mili­ons el sud de Cata­lu­nya, Butar­que es con­ver­tia en la tomba del pro­jecte de Pablo Machín. El seu model no ha fun­ci­o­nat, tam­poc, en un equip que ha tin­gut manca d’efec­ti­vi­tat des del prin­cipi. L’esquema que va tri­om­far a Girona ha estat una coti­lla rígida per als peri­qui­tos, que no saben sor­tir de l’atzu­cac. I, ara mateix, ja més que fut­bol, el com­po­nent psi­cològic esdevé essen­cial si volen remun­tar la situ­ació. L’Espa­nyol va pri­o­rit­zar el sane­ja­ment del club a les inver­si­ons sobre el ter­reny de joc: maxi­mit­zació de bene­fi­cis per sobre la maxi­mit­zació del ren­di­ment. Si la pilota entra, en la nos­tra manera d’enten­dre la gestió espor­tiva, ja és un èxit; però, quan els resul­tats no acom­pa­nyen, no val pre­su­mir de salut econòmica si els diners no es veuen ren­dir en el ter­reny de joc.

A Butar­que va fal­tar inten­si­tat, ins­pi­ració, capa­ci­tat de reacció i gol. Els deu­res s’acu­mu­len als des­pat­xos, ara que un nou direc­tor gene­ral ha de pren­dre les reg­nes i el pro­jecte espor­tiu tindrà també un nou líder, Abe­lardo, el ter­cer de la tem­po­rada. Els pro­pi­e­ta­ris xine­sos no estan per romanços i, des que van arri­bar, saben que el pro­jecte no es ren­di­bi­lit­zarà fins que no s’asso­leixi la con­so­li­dació espor­tiva a escala naci­o­nal i, també, inter­na­ci­o­nal­ment. Un equip a segona es con­ver­ti­ria en una rèmora per a Ras­tar. Que ho tin­gui clar l’afi­ci­o­nat perquè, quan es forma part d’un hòlding inter­na­ci­o­nal com aquest, el des­cens pot esde­ve­nir una catàstrofe de dimen­si­ons còsmi­ques mal­grat la com­pen­sació econòmica que tin­guin.