Carles Aleñá té la possibilitat de trencar una tendència que desgraciadament ha presidit les últimes cessions de jugadors del Barça: dels que tornen, que no són majoria, costa trobar-ne cap que s’hagi consolidat i, en canvi, casos com ara Rafinha, Denis Suárez i Deulofeu estan ben presents. Pot ser així per la preponderància de la tàctica a curt termini sobre una estratègia a més anys, però és ben cert que el Barça no és l’Ajax i amb pressupostos de mil milions no es pot permetre segons quin període d’absència de resultats esportius.

La sortida d’Aleñá és la lògica. Recorda molt la de Thiago Alcántara, migcampista de categoria excepcional a qui les lesions van dificultar l’accés als pocs minuts que deixaven lliures Xavi, Iniesta i Busquets. Aquesta temporada, el mataroní tenia a davant Busquets, De Jong, Sergi Roberto, Arthur, Rakitic i Arturo Vidal en un mig del camp superpoblat, encara que algun jugador més faci les maletes al gener. La destinació, el Betis, és del tot pertinent per l’estil futbolístic de Rubi, un entrenador que cuida la pilota, i perquè dos exblaugrana que coneix bé, Bartra i Tello, li aplanaran el camí de l’adaptació.

Quan el Barça accepta una cessió amb opció de compra per al club de destinació és que no li fa res desprendre’s del jugador. No serà el cas d’Aleñá. L’excés actual de migcampistes és conjuntural i no hi serà la temporada vinent. Serà el moment que el maresmenc pugui tornar i demostrar que ell sí que pot tenir continuïtat.