Feia goig veure, dissabte passat, el pavelló de la Fonteta amb més de 4.000 espectadors disfrutant d’un dels millors partits que es poden veure ara mateix a la lliga femenina de bàsquet: un València-Spar Citylift Girona. Que un equipament d’aquestes dimensions es pogués dedicar a un partit de bàsquet femení era, fa uns anys, impensable. I que es pogués omplir amb més de 4.000 persones, encara més. I d’aquest València-Girona també em va agradar especialment –més enllà del bon partit que ens van regalar els dos equips– el muntatge que va organitzar el club, fent una presentació de la plantilla de la casa al més pur estil NBA (la mateixa que dediquen als homes), distribuint per tota la graderia màrqueting per animar l’equip, muntant diversos xous als temps morts i a la mitja part... I això és important en termes d’igualtat?, diran vostès. Doncs no és de bon tros el més important, però és molt simptomàtic. Perquè aquests detalls demostren que, per fi, es considera que un partit de bàsquet femení és, a més d’un esport, un espectacle. I per a multituds. La mateixa qualificació, doncs, que un partit de bàsquet masculí. Encara hi ha diferències, però aquest canvi de xip en la concepció comporta un munt de coses, més enllà de les presentacions estil NBA, el màrqueting, i els xous als temps morts.

Fa uns anys, i no estem parlant de gaire temps enrere, els partits de bàsquet femení es disputaven en pavellons freds i vells, pràcticament ningú tenia l’acudit de fer pagar entrada i s’obrien portes a tothom per veure si s’aconseguia un mínim caliu. Però sempre acabaven acudint els quatre de sempre. Sense pràcticament suport de ningú, ni empresarial ni institucional, molts clubs es negaven a acceptar aquesta situació, especialment aquells que només tenien equips femenins. I van picar pedra durant molt de temps, i van trucar a totes les portes possibles. I d’aquesta persistència al llarg dels anys, sumada al gran nombre de jugadores de talent que s’han fet un nom i, també, als èxits internacionals obtinguts, especialment la darrera dècada, tant per clubs com per la selecció, s’ha passat a la professionalització, a la difusió mediàtica, al suport institucional i empresarial. No ha estat gens fàcil. I el camí no s’ha completat. Ni de bon tros.

Les diferències entre el bàsquet masculí i el femení són encara molt grans. No són abismals com fa uns anys, però hi són. Dissabte passat, per exemple, el competitiu València-Spar Citylift Girona no es podia veure per cap canal de televisió convencional ni per cap plataforma. Només per internet i a través de la federació espanyola. És part del camí que queda. Però ara que s’escolen les darreres hores d’aquest 2019 i que tothom es posa a fer balanç, des d’aquí vull dir a la gent del bàsquet femení que es poden sentir molt i molt satisfets. Que la feina fosca i de tants anys està donant els seus primers fruits. Uns fruits fantàstics. I els que arribaran d’aquí endavant. Perquè això ja no té aturador.