L’enumeració dels èxits de l’esport català, individual o d’equip, a nivell estatal o internacional, dona forma a una llista creixent any rere any. Aquest 2019 ha estat especialment prolífic en l’elit, i n’hi ha prou de donar un cop d’ull a les pàgines d’aquesta edició per calibrar la dimensió de potència esportiva que cada any revalida Catalunya.

Aquest és un país que matisa el precepte que diu que la qualitat surt de la quantitat. Catalunya té un potencial i un nivell competitiu descomunal, que no guarda proporció amb els poc més de set milions d’habitants. Però, certament, la qualitat surt en part de la quantitat, i la pràctica esportiva i el creixement del nombre de federats és una gran tranquil·litat. La formació d’entrenadors de base i d’elit i la percepció que l’esport és un terreny apte per fer-hi una vida laboral, tant a nivell sènior com sobretot en la base, ajuden a la dinàmica de millora global de l’esport català.

Aquestes consideracions se superposen en el temps amb una realitat política extremament preocupant. Mentre esperem que no es confirmin les filtracions d’una dotació econòmica per a l’esport a la baixa en el pròxim pressupost del govern català, constatem amb decepció que les 50 planes del programa de govern del PSOE i Unides Podem contenen únicament 15 línies de propostes en l’àmbit esportiu. Una vegada més, l’esport ens ofereix arguments de pes per desempallegar-nos d’un Estat que és un obstacle, un llast, una opressió.