Diguem les coses pel seu nom. L’Eurolliga que tant ens agrada no comença l’any 2001 com pretenen alguns. Des de principis de segle, la ULEB dona continuïtat a una competició que la FIBA va sostenir des del 1958. D’altra manera, al Barça li escatimaríem cinc finals –les perdudes– de les set que ha disputat i no podríem recordar ni la final de Ginebra, ni la Jugoplastika de Toni Kukoc o el maleït tap de Vrankovic a Montero.

Amb motiu de la mort de David Stern, el màxim executiu –en diuen comissionat– de l’NBA des del 1984 fins al 2014, fa l’efecte que la gran lliga de bàsquet del món sigui fill unigènit d’aquest advocat novaiorquès: una falsedat colossal. Certament, si avui l’NBA forma part dels nostres hàbits esportius és perquè algú (Stern) i en un moment concret (1984) va tenir la visió comercial suficient per iniciar un procés de globalització a partir de decisions molt encertades: vendre els últims anys de la rivalitat Lakers-Celtics (o Magic Johnson-Larry Bird, com es vulgui), aprofitar un draft del 1984 amb Olajuwoon, Jordan, Barkley o Stockton, inventar-se el Dream Team olímpic del 1992 amb aquestes mateixes llegendes que van incrementar de valor sense fi l’NBA durant més d’una dècada, jugar partits fora dels Estats Units, obrir la lliga al talent europeu i asiàtic, ampliar la competició fins a les 30 franquícies i convertir cadascun dels 2.460 partits de la lliga regular –competitivament soporífers, en gran part– en un enorme i atractiu pol d’oci familiar. D’aquí i no d’enlloc més surt un salari mitjà del jugador que supera els 5 milions de dòlars.

Ho hauria fet un altre executiu? Probablement sí, més tard o més d’hora. Però el 1984 a l’NBA pocs propietaris evitaven els números vermells. I Stern va tenir l’empenta per posar-s’hi.

Les cares de l’NBA global van ser Magic Johnson, Larry Bird, Michael Jordan, Shaquille O’Neal, Tim Duncan o LeBron James perquè han estat els protagonistes de les tres dècades de Stern. S’han endut la popularitat com a icones globals de l’esport que no van tenir Bill Russell, Wilt Chamberlain, Oscar Robertson o Jerry West, pioners que si haguessin coincidit amb Stern haurien tingut una projecció mediàtica superior, amb les limitacions pròpies de l’època. De fet, si avui els coneixem és perquè la popularitat de les llegendes modernes ens ha portat a conèixer els precursors des del 1946.

Svetislav Pesic sosté que l’essència competitiva del bàsquet es preserva millor a l’Eurolliga que a l’NBA. David Stern no li ho podrà discutir. Però quan allà es plantegen una reducció de la fase regular, és que el tècnic del Barça té raó. Per condició atlètica i regles de joc, Europa s’ha apropat a l’NBA. Per fonaments de joc i per llibre tàctic, la tendència és inversa i ens enorgulleix com a europeus. Però el gran repte pendent al Vell Continent és adaptar l’èxit de l’estratègia de creixement econòmic que Stern va aplicar a l’NBA a les particularitats d’Europa i aconseguir que l’Eurolliga sigui, a més d’una competició tan atractiva com ara, un negoci productiu i rendible i passi a formar part de les opcions prioritàries d’oci a les grans ciutats europees. Només així hi haurà més retorns sonats com el de Nikola Mirotic.