Tu contra el Liverpool no havies nascut!

El dolor inci­siu d’Anfi­eld ha bana­lit­zat la decepció domi­ni­cal pels par­tits medi­o­cres a camps pro­le­ta­ris, el plany de dilluns pel joc pre­vi­si­ble de l’equip, els minuts de tran­si­ci­ons horit­zon­tals redun­dants, la manca de dis­po­sició a l’hora de pres­si­o­nar la sor­tida de pilota del rival i, fins i tot, ha vul­ga­rit­zat els sen­ti­ments d’espe­rança davant de qual­se­vol repte: Anfi­eld va obrir la porta a l’escep­ti­cisme gèlid del que està de tor­nada de tot. Per això segu­ra­ment no hi ha cap mena d’espe­rit de rebel·lió davant la sime­tria numèrica amb el pit­jor Barça de Rijka­ard i, sobre­tot, tam­poc alcem la veu davant una irre­gu­la­ri­tat que denota una absència real de pla més enllà d’espe­rar la llum del de sem­pre, i és que el record cru del trauma de Penny Lane i la presència de Messi fan creure que tam­poc s’ha de ser apo­calíptic perquè qui sap si això aca­barà donant un tomb. En defi­ni­tiva, tot es resu­meix en la plas­mació anímica del vell arru­gat per l’experiència que reme­mora les nits pla­ents amb foras­te­res i veu el futur com una mera pro­pina i, al final, si la mort el ve a bus­car, molta calma perquè ja li va besar els lla­vis en la fos­cor d’Anfi­eld i li va sem­blar prou atrac­tiva per com­par­tir-hi l’eter­ni­tat sense temor de pas­sar fred sota els llençols.

Segu­ra­ment per això l’afi­ci­o­nat ras afronta aquest circ de màrque­ting de la super­copa amb el dubte de si tro­barà el Barça domi­nant de la segona part del Wanda o l’equip incapaç de posar una marxa més con­tra rivals amb neces­si­tat de sobre­viure, però a diferència de temps pretèrits on no sopava els dies de par­tit trans­cen­den­tals, ara viu sense angoixa perquè la des­trossa de Liver­pool l’ha aju­dat a ser més feliç gràcies a l’orde­na­ment de pri­o­ri­tats pro­vo­cada per Wij­nal­dum i els seus col·legues. Us poso una mos­tra pragmàtica d’aquesta mutació dels estats fut­bolístics: fent balanç de les tertúlies nada­len­ques sor­gi­des a cadas­cuna de les tau­les fami­li­ars un s’adona que han estat dedi­ca­des a posar-se al dia amb l’expli­cació de pro­jec­tes per­so­nals igno­rats pels comen­sals menys pel que ho explica, de detalls inno­cus del dia a dia amb els fills, de dis­cus­si­ons per cau­ses sense importància que tenien lloc l’any pas­sat i es repe­ti­ran el curs vinent i, després, dels temes clàssics pro­pis del con­text polític del moment, com ara la immu­ni­tat de Jun­que­ras, la inves­ti­dura supor­tada per esta­li­nis­tes, etar­res i rebels, o la recerca del traïdor per allò de fer morir Cambó. Això sí, en cap moment s’ha inver­tit temps en el fut­bol de manera subs­tan­cial més enllà d’un comen­tari super­flu en el moment de reti­rar els plats del ros­tit i que s’ha resolt amb un axi­oma equi­pa­ra­ble a: “No ens empre­nya­rem pas per això.” En defi­ni­tiva, amb el temps ani­rem veient com Anfi­eld ens haurà aju­dat a ser més des­pre­o­cu­pats perquè con­ti­nu­a­rem gau­dint igual de les victòries i no pati­rem tant amb les der­ro­tes, ja que quan un ha estat a l’infern pensa que el pur­ga­tori és una broma sense gràcia men­tre va repe­tint a les noves gene­ra­ci­ons: “Tu calla, que con­tra el Liver­pool no havies nas­cut.” Així doncs, a gua­nyar la super­copa i, si no, no passa res, en Casado i els tro­glo­di­tes ara mateix estan més car­dats que tots nosal­tres.