Avui es dis­puta la final de la super­copa d’Espa­nya a Jid­dah, a l’Aràbia Sau­dita. No exempta de polèmica, si ens ate­nem, a pri­ori, a l’ele­vat cost que ha tin­gut per als pocs afi­ci­o­nats que s’hi han des­plaçat des d’Espa­nya –uns 3.000 euros cadas­cun– i al fet que la decisió de la fede­ració de des­plaçar la com­pe­tició a l’Ori­ent, amb un for­mat que per­met dues semi­fi­nals i la final, es resu­meix bàsica­ment pel sucu­lent acord econòmic que hi ha al dar­rere, uns 120 mili­ons d’euros, a canvi de jugar el tor­neig al desert durant tres edi­ci­ons.

No cal ser gaire afi­ci­o­nat a l’esport per veure que l’Aràbia ha deci­dit fer com altres veïns de la regió: revi­ta­lit­zar el seu posi­ci­o­na­ment geo­polític inter­na­ci­o­nal a través d’inver­si­ons en la indústria de l’esport. La super­copa d’Espa­nya i el Dakar són dos exem­ples que aquest 2020 arri­ben a casa nos­tra a través de la petita pan­ta­lla. Però, abans, l’Aràbia ja ha aco­llit la super­copa ita­li­ana de fut­bol, la Race of Cham­pi­ons 2018 i ha nego­ciat acords de patro­cini amb algu­nes de les grans mul­ti­na­ci­o­nals de l’entre­te­ni­ment, com el mateix Manc­hes­ter Uni­ted. Tot, amb la pers­pec­tiva també d’orga­nit­zar un gran premi de fórmula 1, ofe­rint 53 mili­ons d’euros a Liberty Media.

Països com Qatar o els Emi­rats Àrabs ja han pas­sat per aquest estat d’embri­a­guesa espor­tiva abans que els sau­di­tes. I, en el cas de Qatar –que no té pre­ci­sa­ment bones rela­ci­ons amb l’Aràbia– encara li queda poder far­dar de mun­dial de fut­bol el 2022. El pro­blema, però, és que totes aques­tes estratègies, que podríem qua­li­fi­car de sport place bran­ding o de cons­trucció de mar­ques de ter­ri­tori o de país a par­tir de l’esport, tenen poc recor­re­gut si no s’acom­pa­nyen de polítiques públi­ques en altres sec­tors que aju­din a tei­xir un relat de moder­ni­tat. Si no, que ho pre­gun­tin a Xavi Hernández, que cada vegada que ha obert la boca per defen­sar la qua­li­tat de vida de Qatar, ha rebut no poques crítiques des d’Occi­dent que l’acu­sen d’hipòcrita.

Encara que es ves­teixi la super­copa d’Espa­nya com una con­tri­bució a la demo­cra­tit­zació de la regió –les dones, per exem­ple, han pogut entrar a l’estadi–, no auguro cap mena de bon retorn, quant a millora de la imatge cor­po­ra­tiva, per a la fede­ració espa­nyola. L’Aràbia Sau­dita, monar­quia abso­luta addicta al petroli, ha de començar a traçar una estratègia per diver­si­fi­car les inver­si­ons, men­tre que el món també li demana que obri la men­ta­li­tat fona­men­ta­lista i abraci alguns dels valors sagrats d’Occi­dent: la lli­ber­tat d’expressió o la igual­tat de gènere. Però tot això costa, i men­tres­tant con­ti­nuen les seves con­tra­dic­ci­ons: ser un soci pre­fe­rent dels EUA a la zona o aixo­plu­gar el ter­ro­risme inter­na­ci­o­nal? Inten­tar moder­nit­zar el règim o con­ti­nuar limi­tant la lli­ber­tat d’expressió –com es va posar de mani­fest amb l’assas­si­nat del peri­o­dista Jamal Khas­hoggi el 2018– i no abdi­car de la tutela mas­cu­lina? Com­ba­tre el fona­men­ta­lisme islàmic en un país on els drets humans estan for­jats sobre lleis reli­gi­o­ses? Accep­tar els judi­cis sense garan­ties o la tor­tura i la pena de mort com a càstigs?

Tot això, amb l’agreu­jant del poder mili­tar que té el país, que el 2019 es va con­ver­tir en el pri­mer com­pra­dor mun­dial d’armes. Armes, per exem­ple, que ser­vei­xen per esca­lar la tensió amb els xiïtes de l’Iran o matar indis­cri­mi­na­da­ment la població civil del Iemen.