L’EDITORIAL
Paradoxes en blaugrana
L’eliminació del Barça en la supercopa ha arribat en un dels partits amb més minuts de futbol amb la identitat convencionalment reconeguda com a pròpia del Barça: creació de superioritat a partir de la circulació ràpida i amb criteri, de la selecció del moment de ser vertical i pressió alta després de pèrdua amb l’equip ben junt. Durant molts minuts –gran part de la primera meitat i fins que el VAR va anul·lar per segon cop el que hauria estat el 3-1– és com si el Barça s’hagués retrotransportat. És la primera paradoxa.
L’efecte de l’eliminació ha de ser temporal i no pot tapar el que globalment pot haver estat el millor partit de la temporada blaugrana. Però –segona paradoxa– aquest fet es pot llegir en clau de futur –l’equip és a temps de tot– o ser motiu de pregunta retòrica –què han estat fent fins ara?– i l’enuig subsegüent.
I tercera paradoxa: el resultat de Jiddah, quan per fi s’ha vist un tast del Barça desitjat, ha estat la gota que ha fet vessar el got dels interrogants sobre Valverde. Ara bé, si s’ha arribat a la conclusió que l’equip necessita a la banqueta un nou sergent que aporti estímul i recompongui la disciplina, que l’ideal no és Valverde se sabia l’estiu passat. Moure-li ara la cadira és fer-li trontollar l’autoritat i el lideratge que li puguin quedar i comprar molts números per a una temporada en blanc. S’és a temps de tot, però en futbol les decisions no s’han de propagar mitjançant globus sonda, simplement s’han d’executar.