Les conseqüències de l’eliminació del Barça a la supercopa han esborrat del mapa en quatre dies la mateixa desfeta esportiva. Xavi ha dit al Barça que ara no toca. Se’l tenia per intel·ligent i ho ha demostrat. Més enllà del grau de compromís que tingui amb l’aspirant a candidat Víctor Font, l’ara tècnic de l’Al Sadd, amb mig any d’experiència a les banquetes, sap que fent de bomber el risc de socarrimar-se és elevat.

I ara què? Valverde anirà avui a l’entrenament conscient que tothom sap que està amortitzat i que un sí de Xavi l’hauria enviat a casa. Les trobades amb Xavi han estat tan anunciades que el Barça ara no pot evitar tenir un tècnic amb l’autoritat i el lideratge a zero. Si Valverde continua, en ple gener s’estendrà la sensació de temporada de transició, paradoxal en un equip que lidera la lliga i és viu en la Champions. Plantejar-se un entrenador pont és un desori. El mateix concepte d’entrenador provisional –fins que arribi Xavi, Koeman o qui sigui– desinfla totes les expectatives.

No és aliè a aquest estat d’ànim el contratemps de Luis Suárez. Qui va filtrar que amb un mes i mig podria estar recuperat no és cap eminència mèdica i hauria d’haver estat més prudent tractant-se d’un genoll tan masegat i remenat com el dret de l’uruguaià. Apareix un altre dilema. Fitxar? Confiar en un Dembélé gens fiable i en Ansu Fati (17 anys)? I si s’opta per anar al mercat, existeix un temporer de luxe o l’emergència hipotecarà uns anys la plantilla?