De Valverde a Setién
Els resultats no poden ser l’únic criteri per valorar la categoria professional d’un treballador. N’hi ha que garanteixen rendiments òptims al preu d’unes tensions insuportables i de la destrucció de la convivència en el grup de treball. Però és igualment cert que com més amunt és la posició que ocupa el treballador en la cadena de responsabilitats i com més gran és el negoci –si té impacte popular i mediàtic, això s’accentua– es tendeix a relativitzar la qualitat ambiental si el rendiment és òptim.
Ernesto Valverde no és d’aquest grup de treballadors, ben al contrari. El seu rendiment, no sent excepcional, s’ha demostrat correcte, amb dues lligues i una copa –i dos accidents monumentals en la Champions–, però sobretot s’ha distingit per cuidar l’ambient del grup de treball. Probablement ha estat condescendent en excés, una actitud que ha derivat en un acomodament perillós, una de les causes de la seva destitució. Valverde també ha exhibit un grau de compromís i d’implicació amb el club superior al que se li podia exigir. El Txingurri no ha arribat a erigir-se en portaveu de facto del Barça com havia fet Guardiola davant la incompareixença del club en alguns moments, però no ha refusat valorar qüestions no esportives quan ha estat el primer personatge de notorietat blaugrana que ha comparegut davant un micròfon.
Valverde pot estar dolgut –n’està, segur– perquè en els seus últims cinc dies com a blaugrana no ha estat tractat com corresponia amb una persona que s’ha comportat amb la responsabilitat que ha quedat descrita i que, malgrat tot, ha marxat de la manera més elegant que recordem. Els moviments del club que han estat coneguts des de la derrota en la supercopa no li fan justícia. Tots els actors del futbol professional són conscients de com pot arribar a ser de descarnat aquest món i, malgrat que el premi per aguantar-se és una pluja de milions, interiorment cadascú porta el dol com pot o com sap.
Justament des de dijous i per aquests mateixos motius, la junta i els executius del Barça són a l’ull de l’huracà, i no falten arguments perquè sigui així. Tampoc és la primera junta que ha d’encaixar crítiques. Però la llei de la pilota és implacable. Quantes eleccions a la presidència dels clubs no s’han regirat per una lliga o una Champions o, directament, no ha calgut votació perquè l’alternativa s’ha acabat retirant? Que siguin els títols i no la valoració global els que posin i treguin presidents no em fa el pes, però la gestió, si bé no fa que una rematada sigui gol o s’escapi per un pam, tampoc no es pot deslligar del resultat esportiu.
Ara Bartomeu és l’ase dels cops i si el Barça acabés la temporada en blanc la complexitat i la tensió marcarien el seu últim any de mandat. Però si s’aixequen copes –ai si fos una orelluda…– Bartomeu serà recordat com el visionari que va saber interpretar a temps que calia impulsar una mena d’Anoeta 2.0 per provocar una reacció de tancament de files, de reestimulació d’una plantilla empoderada pel mateix club, acomodada pel pas dels anys i el degoteig permanent de títols i que fa un temps que va justeta de fam competitiva. Només en aquest cas haurà tingut sentit una emergència tan greu com per, en 24 hores, posar-se en mans d’un entrenador que es passejava plàcidament entre les vaques.