Una qüestió de sentiment

L’Espa­nyol està sal­vat. No cal que la parròquia blanc-i-blava s’amoïni més per la per­manència. Molts pen­sa­ran que m’he begut l’ente­ni­ment amb un con­junt que va cuer a pri­mera i, amb una jor­nada menys, segueix a qua­tre punts de la per­manència. Una sal­vació que, ara, sem­bla un joc de qua­tre després dels resul­tats del cap de set­mana. Veu­rem si a la festa per la lluita per evi­tar el des­cens s’hi sumen nous can­di­dats. En qual­se­vol cas, ja poden tenir per segur que l’Espa­nyol no estarà entre els tres que enfi­la­ran el camí cap a segona. No és una cer­tesa, sinó una cons­ta­tació i cor­re­lació d’esde­ve­ni­ments que faran pos­si­ble el mira­cle. La pri­mera pedra va sor­gir a Vila-real. La comunió entre juga­dors i afició és total i abso­luta. Un moment màgic més propi del fut­bol dels anys vui­tanta que de la moder­ni­tat empa­que­tada a còpia de sel­fies i d’una història a Ins­ta­gram. Fut­bol de cadena de mun­tatge i cris­pe­tes, una forma més d’entre­te­ni­ment per al con­sum de mas­ses. Van ser 3.000 els segui­dors que van pele­gri­nar fins a La Ceràmica per con­ver­tir el feu gro­guet en ter­ri­tori propi. No ho feien per cele­brar un títol, per pas­sar una ronda i jugar una final històrica. No. Ho feien per donar escalf a uns juga­dors i xiu­xi­ue­jar-los a cau d’ore­lla “Estem amb vosal­tres i no us dei­xa­rem sols”. Aque­lla mà fami­liar que t’acom­pa­nya i t’agafa a l’hos­pi­tal quan les teves pors són més grans que les cer­te­ses. Aquell amic que no et deixa caure i et ser­veix de para-xocs per esmor­teir els cops que et dona la vida. Aquell gos fidel que t’espera amb un som­riure després d’un dia de merda a la feina. Aque­lla tru­cada de la mare per con­fir­mar que tot va bé quan tot no acaba de rut­llar. Aque­lla ajuda anònima que et retorna la car­tera que havies obli­dat. Aquell jove que cedeix el seu lloc al tren quan veu una per­sona gran o una emba­ras­sada. L’afició de l’Espa­nyol es va com­por­tar a Vila-real com un amic de veri­tat, com un fami­liar pròxim, com una mare o un pare que vet­lla pel benes­tar dels seus fills.

Només amb aquesta men­ta­li­tat es pot enten­dre l’entrega dels 3.000 bojos que es van des­plaçar a veure el cuer de pri­mera. Una situ­ació incom­pren­si­ble en altres lati­tuds on dona­rien per des­no­nat el seu equip. David López va aca­bar el par­tit amb llàgri­mes als ulls sense temps de des­co­di­fi­car tot el que havia vis­cut a la gespa. Pura emoció. L’espa­nyo­lisme va viure a Vila-real una catarsi col·lec­tiva. El guió del par­tit va ser per­fecte. No hi havia una manera més bonica de reforçar la moral que jugar amb un home menys durant mitja hora. González Fuer­tes li va fer un favor al con­junt d’Abe­lardo. L’asturià era cons­ci­ent que els blanc-i-blau neces­si­ta­ven un par­tit amb l’adre­na­lina al màxim i a punt de taquicàrdia. La victòria no pot tapar les ver­go­nyes d’un arbi­tratge escan­dalós. Però xiu­lar a l’Espa­nyol (i més sent cuer) surt de franc. No és moment de pren­dre mal, sinó de tor­nar a cons­ta­tar que, mal­grat els pals a les rodes, l’Espa­nyol té l’orgull i la fer­mesa d’equip gran. El seu posat i la con­vicció de tots els esta­ments del club cami­nen en una mateixa direcció. No tin­gueu cap dubte que l’Espa­nyol seguirà a pri­mera, i ho dic ara que no ha gua­nyat, encara, cap par­tit de lliga a casa. Però la màgia, la força i la con­vicció mos­tra­des a Vila-real són d’aque­lles que tren­quen qual­se­vol mena de lògica matemàtica. Una qüestió de sen­ti­ment només a l’abast dels ente­sos i mes­tres en manu­als de resistència.