Amb la lesió de Suárez, Messi s’ha quedat amb un soci (Arturo Vidal) i mig (Jordi Alba). I ahir, quan el xilè no era al camp, el Barça hivernava en una successió de passades sense que passés res. Fa només un parell d’anys era impensable un Barça dual, amb els pitjors atributs acompanyant aquesta dualitat. La primera meitat no es justifica amb el control. No n’hi va haver, de control. Van ser 45 minuts de possessió plana, estèril, sense cap profunditat. L’argument de madurar el partit no se sosté quan es constata que sense Ter Stegen el resultat en la mitja part hauria estat vergonyós.

Quan el Barça va jugar més a prop de l’àrea i per fi va mirar a porteria, el contrapunt va ser una fiabilitat defensiva sota mínims, un dels vaticinis negatius associats a Quique Setién que el tècnic ha d’esvair. De moment, com a pronosticador, no la clava. “Tindrem més espais”, visionava en la prèvia. Els va tenir el València.

No hi ha cap motiu per dubtar que Setién té un pla. Necessita temps, primer per constatar si el que té respon al que pensava que tenia –així s’ha d’interpretar que Umtiti i Arthur hagin passat davant de Lenglet i Arturo Vidal–. Després, perquè el diàleg tècnic-plantilla sigui entès, assumit i aplicat. Però el barcelonisme aviat tindrà pressa i Setién –tampoc Valverde– no té una vareta màgica per trastocar una realitat cada cop més evident: hi ha una generació a la qual se li acaba la fam i el físic –no pas el talent– i s’imposa una transició ràpida.