L’aigua, en essència, és purificadora. Neteja i s’endú el sobrant que no aporta res. L’aigua és sinònim de vida, de naturalesa i de pau. L’aigua és imprescindible, venerada per algunes cultures. Sense l’aigua no hi ha res. Però també pot tenir una cara fosca. L’aigua, quan s’enrabia, no té miraments i arrasa tot el que troba davant, sense destriar, tant si és bo com si és dolent. L’aigua, quan s’enterboleix, no té contemplacions i no hi ha força humana que la pugui aturar. Si ja és desbocada, serà la mateixa aigua la que decidirà fins quan. I aquest costat fosc el vam viure la setmana passada. L’aigua es va acarnissar amb molts punts del país. Els astres es van alinear perquè visquéssim un fenomen meteorològic inèdit i dijous va ser especialment cruel amb la ciutat de Girona i amb equipaments esportius com el GEiEG i el pavelló de Fontajau.

De preguntes, ens en fem moltes: Es va gestionar correctament el desembassament de Susqueda? Hores abans era impossible de preveure que el cabal del Ter sortiria de mare amb aquella magnitud? Caldria haver buidat segons quins equipaments com a mesura preventiva per minimitzar els danys? Ben cert és que, a pilota passada, tothom sap fer d’endeví o de tècnic de l’ACA –o, ja que hi som, de les dues coses alhora–. Però vist el que va passar, el que sí que podem afirmar és que dijous la situació ens va desbordar –metafòricament i literalment– i ara les conseqüències per a clubs esportius com el GEiEG, l’Uni Girona, el Bàsquet Girona i el BC Fontajau són incalculables, econòmicament, esportivament i des del punt de vista logístic. Les mostres de suport han arribat d’arreu. La solidaritat a efectes immediats no s’ha trobat a faltar. Però aquí ha començat un camí de recuperació que serà llarg. Molt llarg. Els focus s’aniran apagant i quedarà un dia a dia difícil de gestionar. I és en aquest moment quan és més fàcil oblidar-se’n, deixar de mostrar suport i de ser solidari. Tant de bo no sigui així, però les experiències passades ens generen el dubte.

Quan els vents van a favor, el vaixell va a velocitat de creuer i carregat de gent disposada a celebrar l’èxit del trajecte. Amb la mala maror, cal plegar veles i posar-se a remar. I, ai las, quan et poses a repartir rems llavors no trobes mans! Per tant, sense excuses, cal arremangar-se i posar-se a remar. I es pot fer de moltes maneres: des del suport institucional i de les entitats patrocinadores fins al que pot donar cada soci de manera individual, mantenint la quota, continuant assistint als partits i donant el màxim suport. Som en un moment de la temporada vital i alguns equips, com l’Uni, ja ho estaven passant magre esportivament. I ara, dues tasses! No es poden buscar excuses al mal joc, però tampoc s’ha d’amagar que la situació sobrevinguda no hi ajuda ben gota.

Per tant, a remar, i amb força. No hi ha més remei. I com diu el lema de l’Uni, “juntes ens aixecarem”. És que no hi ha res més. Remar i tornar a assolir la velocitat de creuer. Aquella que va convertir aquests clubs en un model i un referent.