L’EDITORIAL
La violència és desterrable
La suspensió del Rayo-Albacete pels crits contra Zozulia va abaixar el llindar del que no és tolerable en un recinte esportiu. Era de témer que no tots els àrbitres posarien el llistó al mateix nivell. I així ha estat. Al RCDE Stadium un grup d’insensats irreflexius va acomiadar Iñaki Williams amb el crit que vol imitar un mico i l’àrbitre, tot i ser advertit per Muniain, va fer els ulls grossos.
Una estona abans, pels volts de l’estadi, seguidors de l’Athletic havien ferit un soci blanc-i-blau d’origen holandès. I a les portes de Mestalla, els Boixos Nois i els Yumas van intercanviar cops de puny, de pal i de cadira.
La violència la fan indesitjables allà on s’ha de fer valer que l’esport també educa i fomenta valors socialment positius. Erradicar-la depèn, sobretot, de la voluntat: als que insulten se’ls identifica, com ja va fer ahir l’Espanyol, i se’ls barra el pas als recintes esportius per un temps. I si reincideixen, per sempre més. Els que fan de la baralla un mode de vida, a judici, si cal. Però, per sobre de tot, s’ha de dictar una ordre d’allunyament de qualsevol estadi i que trencar-la ja sigui una vulneració d’ordre penal. I un suggeriment per fer més creïble la política de tolerància zero: sancions exemplars recollides en un marc general d’aplicació genèrica a tota activitat esportiva. Així es descarregaria els clubs d’aquesta responsabilitat, es podria universalitzar –ara els clubs només actuen si els violents són abonats o socis– i s’evitaria la discrecionalitat en l’aplicació dels escarments.