L’Espanyol va rebre un cop a Granada. Sent superior al seu rival va regalar el triomf al seu adversari en dues badades defensives. El club barceloní en aquests moments no pot anar donant peixet als seus adversaris. Els tres punts del Nuevo Los Cármenes no tornaran, però la derrota ha de ser un argument per positivar el missatge. No és moment per als retrets, sinó per buscar arguments sòlids per creure en el procés engegat fa unes setmanes amb Abelardo. Abans del duel a Granada, qui més qui menys pensava o ensumava que l’escalada de la permanència seria un camí de roses. Però la situació en què està l’Espanyol està plena d’espines. Serà una marató amb múltiples revolts i allunyada d’un camí recte cap a la glòria. Caldrà mastegar sorra i ser conscients de les limitacions. La primera implica saber gestionar l’angoixa existencial del moment. La plantilla ha perdut molt de temps pensant que la situació no era d’urgència màxima; que hi havia marge per rectificar el rumb, però de mica en mica s’ha anat ficant en un problema que ja és real des de fa diverses setmanes. L’Espanyol no és cuer per casualitat sinó per mèrits propis. És l’equip més golejat de la categoria amb diferència, 40 gols encaixats, i és el segon que menys en fa. Una situació que és un autèntic punt d’ancoratge.

Més enllà d’això, cal veure dins de la foscor del moment els punts de llum que projecti l’equip. Els reforços del mercat d’hivern han dotat l’Espanyol d’uns arguments que em fan ser totalment optimista. El primer és la figura de Raúl de Tomás. Un futbolista polièdric i calidoscòpic. L’Espanyol ha passat de veure el futbol en blanc i negre a veure’l en colors. La seva resolució davant de porteria és d’alta definició. Suma quatre gols en els seus primers quatre partits oficials. Ja és pitxitxi de l’equip sense despentinar-se. És la gran troballa del mercat. És una assegurança de vida en aquests moments de dubtes. Té un caminar segur i un posat de líder que s’encomana a la resta. És un futbolista referencial i amb múltiples registres. Un artista que pot pintar una obra pictòrica d’avantguarda i que, un minut després, està preparat per fer una escultura. És un tot terreny amb una visió de joc per organitzar un contracop o sortir d’una situació de perill que no pot ensumar ni el mateix defensa que té al davant. És un tresor per a l’Espanyol. Si RDT és la rauxa al davant, Cabrera és el contrapunt en defensa. Dos futbolistes que han elevat el nivell de l’equip de manera radical i que s’afegeixen a la qualitat ja existent. Tot això ha d’empènyer el conjunt blanc-i-blau cap a la salvació i a tenir present que, tot i la mala dinàmica, la permanència només és a tres punts. Una distància curta que reforça les opinions més optimistes i enfonsa els arguments més catastròfics. L’odissea no serà fàcil però les armes futbolístiques de l’Espanyol són poderoses. Tot i això, la catarsi definitiva s’ha de produir al RCDE Stadium. Els blanc-i-blaus encara no han guanyat al seu feu i aquesta és la gran llosa de la temporada. Cal sumar de tres en tres començant per diumenge. Un duel a caixa o faixa. Un partit de sis punts contra el Mallorca. Un adversari directe en un duel clau que ha de ser l’eix vertebrador de la permanència. Guanyant, l’Espanyol faria un gir de 180 graus: agafaria el conjunt illenc en la classificació i, de retruc, es trauria l’angoixa de no haver guanyat cap partit a casa en la lliga. És una final i l’afició ho ha d’entendre així: diumenge, el RCDE Stadium ha de registrar una de les millors entrades de la seva història. Hi ha molt en joc.