Ja n’hi ha prou!
Josep Maria Bartomeu va pel camí de convertir-se en el segon pitjor president de la història del Barça. El pitjor a títol vitalici és i serà Joan Gaspart, of course. Amb el matís, però, que en l’època tenebrosa de “l’amic Joan” no teníem la plantilla més cara del món i liderada pel millor futbolista de tots els temps. Molts es preocupen pel futur del Barça, per què serà de nosaltres quan Messi ja no hi sigui. I no s’adonen que la temuda fase post-Messi ja fa dues llargues temporades que l’estem vivint, amb Leo encara a dins. És present. Capisci? Aquest és el drama.
Valverde no ha estat mai un tècnic de talla Barça. Ras i curt. No va saber optimitzar la plantilla, ni prioritzar els objectius, ni quadrar els pesos pesants... I què es pot dir d’Abidal, Planes, el CEO Grau... Un concert d’ineptituds que, per exemple, ha deixat Quique Setién amb una plantilla debilitada (sense un 9 suplent, amb només tres centrals que justegen, amb un colador a la banda esquerra...) per afrontar el que resta de curs. Al·lucinant! I per cert, tot i que les declaracions d’Abidal són inadequades, alerta quan diu “els jugadors no treballaven gaire”. Aquest és el tema de fons.
Però qui ha triat i posat totes les peces en aquest tauler que cau a trossos és el president. Ell i la seva junta directiva són els màxims responsables d’haver dilapidat els últims millors anys de la nostra història. Passi el que passi a partir d’ara, és evident que la seva gestió no està a l’altura mínima exigible d’un club top mundial i primera marca global del nostre país. La convocatòria anticipada d’eleccions és, per tant, una obligació inexcusable. Ja n’hi ha prou!
És el que hi ha
A San Mamés el Barça va jugar un bon partit, amb actitud adequada, lluitant per cada pilota dividida i amb símptoma de millora física contra un rival intens però normalet, l’Athletic Club. I no n’hi va haver prou. Impotència.
És el que hi ha i contra el Nàpols la pel·lícula sembla que serà similar. L’objectiu ha de ser passar a quarts com sigui i ja veurem en quin estat físic (factor bàsic per mantenir el 4-3-3) i mental estem aleshores. En aquest sentit, a diferència del desgavell contra el Llevant a casa (al minut 71 i amb 2-0 a favor, Setién va canviar Griezmann per Sergi Roberto, un canvi poruc però coherent veient com els valencians ens entraven per on volien: la banda d’Alba era el corredor mediterrani), a Bilbao l’equip va ser un bloc. “Aquest és el camí”, va afirmar el tècnic càntabre, tot extraient la lectura positiva del partit a pesar de la derrota.
Perdre la copa sap greu però no és greu. El partit important és el de demà al Villamarín, de lliga. Preocupa el desgast de dijous.
La “justícia simulada”
El clar penal a De Jong a San Mamés no revisat per l’àrbitre del VAR, el gol anul·lat al Sevilla a Chamartín per una falta invisible detectada per l’àrbitre del VAR, el penal de Casemiro a Morata en el Madrid-Atlético que l’àrbitre del VAR va ignorar escandalosament... L’eina creada per corregir errades, convertida en coartada legal per continuar fent trampes.
Després del derbi madrileny, el responsable blanc de relacions institucionals, Emilio Butragueño, declarava amb posat seriós: “El VAR és una eina molt útil i s’ha d’aplicar bé.” Que subtil! Permetin-me que ho remati amb tot un clàssic com Plató: “La pitjor forma d’injustícia és la justícia simulada.”
