El format de la copa que s’ha estrenat aquesta temporada, amb eliminatòries a partit únic excepte semifinals i final, ha estat un imperatiu per haver de prescindir de cap de les competicions del calendari, més comprimit que mai per una lliga de 20 equips, les finestres de seleccions, supercopes, pretemporades i gires diverses. Però la renovada copa ha comportat uns al·licients afegits, en forma d’un increment del factor sorpresa. És el que tenen eliminatòries a partit únic: que el Barça perd a San Mamés sent superior i que el Madrid passa vergonya al Bernabéu. Que la copa ha quedat esportivament desdibuixada per unes semifinals sense els tres grans, amb una final entre bascos com a sostre d’expectativa que el Mirandés o el Granada només poden rebaixar? Aquest és el seu atractiu i s’ha d’entendre com un valor. Tothom té dret al seu moment de glòria, també els modestos que aprofiten les oportunitats. I és bo que així sigui en una competició que, tant si es vol com si no es vol, és secundària, com ho prova el fet que al Barça i al Madrid ni els salva d’un fracàs general guanyar-la ni els penalitza gaire perdre-la.

Ara bé, en el futbol l’esport va per una banda i el negoci dels drets, per una altra. L’acord que va obrir pas al nou format s’estén fins al 2024, però si Luis Rubiales ha d’enviar el Mirandés o el Granada a la supercopa de l’Aràbia Saudita –contracte fins al 2022– aviat li tremolaran les cames –és a dir, els comptes federatius– i veurem un intent de fer marxa enrere.