No sé si l’Espanyol té un esperit masoquista o bé li agrada el dolor en petites dosis. Aquell puntet de malestar que et connecta amb la realitat i et fa treure el millor de tu mateix. Fa setmanes que el club i els seus aficionats s’han alineat per mostrar la seva millor versió en tots els àmbits. No hi ha cap equip a la Terra que visqui d’una manera tan conscient la tragèdia i el vertigen. Una sensació d’ingravidesa amb què molts es marejarien, aquí l’Espanyol i els seus seguidors fan proselitisme de la bandera del coratge. Un equip irreductible que se sobreposa als cops del destí. Una resistència atàvica per modelar el seu cos i ànima davant les ventades més ferotges. Només així s’entén el guió heroic que es va viure a Sevilla (amb l’atracament arbitral inclòs) i sense dues peces clau com són Raúl de Tomás i David López en l’onze i l’afegitó d’una expulsió a falta de vint minuts. Fa temps que l’Espanyol està treballant de valent per continuar a primera divisió. Un orgull impermeable que venç les forces del destí. On molts veuen dubtes, l’Espanyol hi veu certeses per no defugir el pensament de la salvació. El camí recorregut amb Abelardo és prou important. Només s’ha perdut un partit de sis, amb ell. Tot i això, les matemàtiques mantenen els blanc-i-blaus cuers. Sembla un oxímoron en tota regla. Una contradicció que tant sovintegen quan es barregen els colors blanc-i-blaus amb un guió futbolístic. Això farà, si cal, més gran l’epopeia de la salvació. Des de fa setmanes els equips miren de reüll l’Espanyol. Un històric de la lliga que ha mostrat les dents i el seu aspecte més ferotge. No hi ha pitjor equip per batallar per la permanència que el conjunt blanc-i-blau.

Els últims vint-i-cinc anys ha esquivat descensos cantats a l’hivern que s’han convertit en una dolçor infinita arribada la primavera. Enguany la història es repetirà. És allò que s’anomena pedigrí. L’Espanyol és un equip gran i en situacions de màxima exigència es mou com un peix a l’aigua. Té aquesta capacitat indomable per mostrar la seva millor versió col·lectiva. Ho té incrustat a l’ADN. Ningú li ha regalat res. Tot el contrari. Per moments estigmatitzat i altres vegades bandejat com una simple comparsa. No és un plat de bon gust viure una temporada a ritme de taquicàrdia. Cada partit és un atac de cor. L’últim, al Sánchez Pizjuán, seria el resum perfecte de les sensacions col·lectives que viuen els seus aficionats. Una crisi esportiva que té els seus punts positius. El primer, la consciència que han pres tots els estaments i l’entorn de la potència d’una institució centenària. Aquesta lluita heroica contra el descens serveix per fer valer el club. Un mecanisme de reflexió que serveix per dimensionar l’entitat des de dins però també des de fora. A vegades els principals enemics i acomplexats són del propi entorn del club que semblen jugar al compàs del que es verbalitza a fora. Aquesta temporada ha de servir per fer una catarsi definitiva i situar l’Espanyol on li pertoca per història i pedigrí. L’altra peca important és el full de ruta mental de Chen Yansheng. Ha vist com necessita fer un salt de qualitat en els fitxatges. “Anirem forts al mercat”, recordava el nou director general, Josep Maria Duran. Ell ho creu, però també és el pensament del president, que deu pensar com n’és de folla la seva afició que omple l’estadi amb més de 30.000 persones jugant-se el descens, o per no parlar dels desplaçaments. “Hem de veure com ens ho fem per anar a Valladolid”, s’interrogaven dos aficionats en el vol de tornada de Sevilla, per no parlar dels milers que faran costat a l’equip en l’Europa League aquest dijous. Abonats a les emocions fortes o al masoquisme més identitari. No ho sé. Aquest club és indesxifrable, però té una afició que traspua un sentiment de pertinença difícil d’igualar.