No sé si l’Espa­nyol té un espe­rit maso­quista o bé li agrada el dolor en peti­tes dosis. Aquell pun­tet de males­tar que et con­necta amb la rea­li­tat i et fa treure el millor de tu mateix. Fa set­ma­nes que el club i els seus afi­ci­o­nats s’han ali­neat per mos­trar la seva millor versió en tots els àmbits. No hi ha cap equip a la Terra que vis­qui d’una manera tan cons­ci­ent la tragèdia i el ver­ti­gen. Una sen­sació d’ingra­vi­desa amb què molts es mare­ja­rien, aquí l’Espa­nyol i els seus segui­dors fan pro­se­li­tisme de la ban­dera del coratge. Un equip irre­duc­ti­ble que se sobre­posa als cops del destí. Una resistència atàvica per mode­lar el seu cos i ànima davant les ven­ta­des més ferot­ges. Només així s’entén el guió heroic que es va viure a Sevi­lla (amb l’atra­ca­ment arbi­tral inclòs) i sense dues peces clau com són Raúl de Tomás i David López en l’onze i l’afe­gitó d’una expulsió a falta de vint minuts. Fa temps que l’Espa­nyol està tre­ba­llant de valent per con­ti­nuar a pri­mera divisió. Un orgull imper­me­a­ble que venç les for­ces del destí. On molts veuen dub­tes, l’Espa­nyol hi veu cer­te­ses per no defu­gir el pen­sa­ment de la sal­vació. El camí recor­re­gut amb Abe­lardo és prou impor­tant. Només s’ha per­dut un par­tit de sis, amb ell. Tot i això, les matemàtiques man­te­nen els blanc-i-blaus cuers. Sem­bla un oxímoron en tota regla. Una con­tra­dicció que tant sovin­te­gen quan es bar­re­gen els colors blanc-i-blaus amb un guió fut­bolístic. Això farà, si cal, més gran l’epo­peia de la sal­vació. Des de fa set­ma­nes els equips miren de reüll l’Espa­nyol. Un històric de la lliga que ha mos­trat les dents i el seu aspecte més ferotge. No hi ha pit­jor equip per bata­llar per la per­manència que el con­junt blanc-i-blau.

Els últims vint-i-cinc anys ha esqui­vat des­cen­sos can­tats a l’hivern que s’han con­ver­tit en una dolçor infi­nita arri­bada la pri­ma­vera. Enguany la història es repe­tirà. És allò que s’ano­mena pedigrí. L’Espa­nyol és un equip gran i en situ­a­ci­ons de màxima exigència es mou com un peix a l’aigua. Té aquesta capa­ci­tat indo­ma­ble per mos­trar la seva millor versió col·lec­tiva. Ho té incrus­tat a l’ADN. Ningú li ha rega­lat res. Tot el con­trari. Per moments estig­ma­tit­zat i altres vega­des ban­de­jat com una sim­ple com­parsa. No és un plat de bon gust viure una tem­po­rada a ritme de taquicàrdia. Cada par­tit és un atac de cor. L’últim, al Sánchez Pizjuán, seria el resum per­fecte de les sen­sa­ci­ons col·lec­ti­ves que viuen els seus afi­ci­o­nats. Una crisi espor­tiva que té els seus punts posi­tius. El pri­mer, la consciència que han pres tots els esta­ments i l’entorn de la potència d’una ins­ti­tució cen­tenària. Aquesta lluita heroica con­tra el des­cens ser­veix per fer valer el club. Un meca­nisme de reflexió que ser­veix per dimen­si­o­nar l’enti­tat des de dins però també des de fora. A vega­des els prin­ci­pals ene­mics i acom­ple­xats són del propi entorn del club que sem­blen jugar al compàs del que es ver­ba­litza a fora. Aquesta tem­po­rada ha de ser­vir per fer una catarsi defi­ni­tiva i situar l’Espa­nyol on li per­toca per història i pedigrí. L’altra peca impor­tant és el full de ruta men­tal de Chen Yans­heng. Ha vist com neces­sita fer un salt de qua­li­tat en els fit­xat­ges. “Ani­rem forts al mer­cat”, recor­dava el nou direc­tor gene­ral, Josep Maria Duran. Ell ho creu, però també és el pen­sa­ment del pre­si­dent, que deu pen­sar com n’és de folla la seva afició que omple l’estadi amb més de 30.000 per­so­nes jugant-se el des­cens, o per no par­lar dels des­plaçaments. “Hem de veure com ens ho fem per anar a Valla­do­lid”, s’inter­ro­ga­ven dos afi­ci­o­nats en el vol de tor­nada de Sevi­lla, per no par­lar dels milers que faran cos­tat a l’equip en l’Europa Lea­gue aquest dijous. Abo­nats a les emo­ci­ons for­tes o al maso­quisme més iden­ti­tari. No ho sé. Aquest club és indes­xi­fra­ble, però té una afició que tras­pua un sen­ti­ment de per­ti­nença difícil d’igua­lar.