Sempre és interessant escoltar o llegir Leo Messi. Perquè és el capità del Barça, el seu jugador més important i perquè el seu discurs amb el pas del temps ha anat guanyant en profunditat, riquesa i maduresa. No s’amaga darrere el tòpic, la sortida més fàcil per a moltíssims futbolistes i la resposta fàcil per acontentar els propis i evitar ficar-se en un embolic del qual no es pugui sortir. Però a hores d’ara, a Messi res de tot això ja no li importa. No defuig cap tema, per molt espinós que pugui semblar. És conscient del pes que té a l’equip i també al club i sap exercir la seva responsabilitat, sobretot en la parcel·la que li toca, la futbolística, sobre el que passa a la gespa, el que realment més li importa.

I és en aquest aspecte on per mi hi ha dues reflexions a l’entrevista que li han fet els companys de Mundo Deportivo –quina sort!– que donen motius per preocupar-se. “Si volem aspirar a la Champions hem de seguir creixent i molt, perquè crec que ara per ara no ens arriba com estem per poder lluitar per la Champions.” Així de clar. Declaració contundent. És un exercici de sinceritat encomiable però també deixa entreveure que fa massa temps que no s’estan fent les coses bé. Perquè és incomprensible que una plantilla com la del Barça, ara disminuïda en efectius però construïda a còpia de talonari i amb alguns dels millors futbolistes del món i dels més ben pagats, estigui a les portes d’afrontar els vuitens de final i el seu propi capità reconegui que si no es millora, i molt, no es podrà arribar gaire més lluny en la màxima competició continental i la que fa més il·lusió als mateixos jugadors i als aficionats. Una galleda d’aigua freda per als més optimistes i una reafirmació per als més pessimistes, o més aviat, realistes. També convida a la reflexió que en el dia d’avui encara no sigui capaç de trobar una explicació futbolística al que va passar-li a l’equip a Roma i a Liverpool, més enllà de recordar els errors puntuals o que es van desconnectar del partit. Sorprèn també en aquest sentit que allibera de gran part de la responsabilitat Ernesto Valverde, del qual guarda molt bon record i li va doldre la seva destitució.

Però aquesta explicació a les davallades europees no la troba Messi ni tampoc cap dels altres implicats. Perquè, abans de marxar, Valverde tampoc va ser capaç de detallar-la. Possiblement en el seu interior tots la saben però prefereixen guardar-se-la per a ells i no fer-la pública. Hi ha com una por atàvica a reconèixer el retrocés futbolístic que s’ha fet en els últims anys, camuflant-ho amb dos títols de lliga que, si bé cal celebrar i són motiu d’orgull, no poden emmascarar que les mancances en el joc cada cop eren més evidents. I Messi, encara que hi passa molt per sobre, també ho admet en l’entrevista. “No estem jugant bé.” Però aquest problema no és d’aquesta temporada, sinó que ja s’arrossega d’anys anteriors.

Segurament aquest és el principal factor pel qual el Barça ha deixat de ser favorit en la Champions. Perquè es va oblidar de les fortaleses que el van fer gran i perquè es va deixar de treballar amb el rigor necessari en aquesta direcció. Començant per la banqueta i acabant per l’últim jugador de la plantilla. I això provoca ràbia i tristesa a parts iguals.