Messi és el millor jugador de la història del futbol, i és del Barça. Per tant, és lògic que tingui un pes enorme en la vida blaugrana, al terreny de joc i en l’entorn. En conseqüència, els quatre gols contra l’Eibar, afegits a l’esperançador debut de Braithwaite, obren un parèntesi en la crisi de les xarxes socials. Els mocadors, els xiulets i les peticions de dimissió, reflex de com estan de tibats els ànims i molt presents en el moment inicial del partit, no van tenir continuïtat.

A falta de conèixer quin dia els directius del Barça decidiran com s’assumeixen responsabilitats institucionals, la transcendència esportiva de la setmana que afronta l’equip mereix el punt de tranquil·litat que s’obté amb una victòria plàcida, deixant la porteria a zero i amb Messi recuperant el verí golejador després d’unes jornades brillant com a assistent. Just a temps per presentar-se a Nàpols i al Bernabéu.

El Camp Nou va fer l’esforç de dissociar la crítica a la gestió de la directiva del suport a l’equip. No es pot ser ingenu: el resultat d’ahir hi ajuda. Si els immediats continuen sent positius, l’equip podrà abstreure’s d’una inestabilitat institucional que continuarà tensa mentre no es resolgui la crisi però que caldria intentar que no contaminés el futbol. De moment, Messi ha decidit que per ell no quedarà. És un bon símptoma. Però, fugint novament de la ingenuïtat, el Nàpols no serà un equip tan càndid i amb tan poca grapa com l’Eibar.