L’EDITORIAL
L’angoixa de l’Espanyol
A l’Espanyol cada vegada li queden menys bales per apuntalar la permanència. Es pot perdre a Valladolid, però no es pot jugar amb tan poca grapa ni es pot explicar per una primera groga dubtosa una segona clara i innecessària, cinc minuts després, que et deixa una hora amb deu. Que entre l’argumentari d’Abelardo prengui posicions allò de “echarle un par...” i que Rufete o Darder es girin cap als àrbitres són símptoma d’esgotament del manual de recursos futbolístics, de desesperació.
Queden 39 punts en joc i –no cal enganyar-se– l’Espanyol (19 punts) només té quatre equips al seu abast si protagonitza una reacció més o menys ortodoxa, que permeti sumar vint i pocs punts més. I dels quatre –Leganés (19), Mallorca (22), Celta (24) i Eibar (24 i un partit menys)– només un pot acabar a davant si els blanc-i-blaus pretenen salvar-se. Altres formulacions entren en la categoria de sobrenaturals.
I si bé l’única fórmula vàlida és considerar que no hi ha més partit que el proper (contra l’Atlético, a casa), no es pot ignorar que el calendari blanc-i-blau preveu enfrontaments contra cinc dels sis primers classificats i que els partits contra els tres implicats en el descens no arribaran fins a les cinc últimes jornades. Ara que, ben mirat, els punts i l’estat de forma dels adversaris passen a ser un aspecte secundari quan, hi hagi qui hagi al davant, estàs obligat a sumar més de la meitat dels punts en joc i fins ara només n’has pogut retenir una quarta part.