L’Espanyol s’ha tornat a queixar de l’actuació arbitral després del partit contra l’Atlético. Sembla la cançó de l’enfadós, però el criteri dels col·legiats amb l’Espanyol fa una flaire de persecució o, com a mínim, d’un aire de desvergonyiment que voreja l’escàndol. Molts són els ingredients que hi ha a la coctelera i la llista és llarga i extensa. L’empipada agafa aires grandiloqüents i d’incredulitat veient els tres últims partits. Al Sánchez Pizjuán, Sergi Gómez no va ser expulsat després d’una clara acció a la frontal de l’àrea. El central català només va veure targeta groga i a instàncies del VAR. El col·legiat, a dos metres de la jugada, no havia ni assenyalat falta. A Valladolid, Prieto Iglesias va expulsar, amb doble targeta groga, David López. La primera, molt discutible. Diumenge es va produir una acció més clara i Alberola Rojas va evitar expulsar Felipe en una segona acció mereixedora de veure la segona groga. Més gros va ser una estirada clara de samarreta de Lodi a Wu Lei. El VAR no es va molestar ni a revisar la jugada. La indignació ha anat en augment, però aquest criteri arbitral s’arrossega des de l’inici de lliga. Cal no caure en el parany que la situació de l’Espanyol, cuer de primera, sigui una excusa per justificar la delicada situació a la taula. L’entitat blanc-i-blava és on és pels seus errors individuals i de mala planificació a l’estiu. Dit això, sembla com si l’Espanyol estigués jugant amb una mà agafada a l’esquena. Veu com les decisions dels col·legiats sempre el perjudiquen, i en d’altres escenaris accions idèntiques es xiulen de manera totalment oposada. L’Espanyol té al darrere un pes mediàtic molt minso, i això juga en contra seu. Cal tenir en compte que en altres latituds aquesta mena d’arbitratge seria inadmissible i ja hi hauria multitud d’articles d’opinió denunciant un arbitratge tendenciós i hores de ràdio i de televisió revisant les jugades polèmiques fins a l’extenuació.

Fins ara l’Espanyol s’ha mostrat sempre prudent amb les seves declaracions. Ho va fer Rufete a Valladolid i també el portaveu, Joan Capdevila. Un tracte exquisit amb l’estament arbitral, però, que irrita, i molt, de portes endins. Per moments, sembla que l’Espanyol sigui un equip menor. Un titella que es pot moure i recol·locar com i on es vulgui, arribant a extrems de menyspreu. A més a més, si l’equip blanc-i-blau és cuer encara hi ha més permissivitat del col·lectiu arbitral contra l’Espanyol. La comicitat del moment arriba a quotes de perplexitat i surrealisme observant con el col·legiat que hi haurà a la sala VAR revisant les jugades del partit de diumenge a Pamplona és de Mallorca, equip implicat en el descens. Tot i això, i malgrat els evidents greuges arbitrals, l’Espanyol necessita centrar-se i concentrar-se en el futbol. Qui mantindrà l’entitat blanc-i-blava a primera és el seu joc i la competitivitat mostrada diumenge contra l’Atlético de Madrid. Aquesta imatge positiva és l’onada de la permanència. Pura supervivència d’una entitat irreductible i acostumada a lluitar contra els elements i els bastons a les rodes.