Matxucats per l’arbitratge

L’Espa­nyol s’ha tor­nat a quei­xar de l’actu­ació arbi­tral després del par­tit con­tra l’Atlético. Sem­bla la cançó de l’enfadós, però el cri­teri dels col·legi­ats amb l’Espa­nyol fa una flaire de per­se­cució o, com a mínim, d’un aire de des­ver­go­nyi­ment que voreja l’escàndol. Molts són els ingre­di­ents que hi ha a la coc­te­lera i la llista és llarga i extensa. L’empi­pada agafa aires gran­di­loqüents i d’incre­du­li­tat veient els tres últims par­tits. Al Sánchez Pizjuán, Sergi Gómez no va ser expul­sat després d’una clara acció a la fron­tal de l’àrea. El cen­tral català només va veure tar­geta groga i a instàncies del VAR. El col·legiat, a dos metres de la jugada, no havia ni asse­nya­lat falta. A Valla­do­lid, Pri­eto Igle­sias va expul­sar, amb doble tar­geta groga, David López. La pri­mera, molt dis­cu­ti­ble. Diu­menge es va pro­duir una acció més clara i Albe­rola Rojas va evi­tar expul­sar Felipe en una segona acció merei­xe­dora de veure la segona groga. Més gros va ser una esti­rada clara de samar­reta de Lodi a Wu Lei. El VAR no es va moles­tar ni a revi­sar la jugada. La indig­nació ha anat en aug­ment, però aquest cri­teri arbi­tral s’arros­sega des de l’inici de lliga. Cal no caure en el parany que la situ­ació de l’Espa­nyol, cuer de pri­mera, sigui una excusa per jus­ti­fi­car la deli­cada situ­ació a la taula. L’enti­tat blanc-i-blava és on és pels seus errors indi­vi­du­als i de mala pla­ni­fi­cació a l’estiu. Dit això, sem­bla com si l’Espa­nyol estigués jugant amb una mà aga­fada a l’esquena. Veu com les deci­si­ons dels col·legi­ats sem­pre el per­ju­di­quen, i en d’altres esce­na­ris acci­ons idènti­ques es xiu­len de manera total­ment opo­sada. L’Espa­nyol té al dar­rere un pes mediàtic molt minso, i això juga en con­tra seu. Cal tenir en compte que en altres lati­tuds aquesta mena d’arbi­tratge seria inad­mis­si­ble i ja hi hau­ria mul­ti­tud d’arti­cles d’opinió denun­ci­ant un arbi­tratge ten­denciós i hores de ràdio i de tele­visió revi­sant les juga­des polèmiques fins a l’exte­nu­ació.

Fins ara l’Espa­nyol s’ha mos­trat sem­pre pru­dent amb les seves decla­ra­ci­ons. Ho va fer Rufete a Valla­do­lid i també el por­ta­veu, Joan Cap­de­vila. Un tracte exqui­sit amb l’esta­ment arbi­tral, però, que irrita, i molt, de por­tes endins. Per moments, sem­bla que l’Espa­nyol sigui un equip menor. Un tite­lla que es pot moure i recol·locar com i on es vul­gui, arri­bant a extrems de menys­preu. A més a més, si l’equip blanc-i-blau és cuer encara hi ha més per­mis­si­vi­tat del col·lec­tiu arbi­tral con­tra l’Espa­nyol. La comi­ci­tat del moment arriba a quo­tes de per­ple­xi­tat i sur­re­a­lisme obser­vant con el col·legiat que hi haurà a la sala VAR revi­sant les juga­des del par­tit de diu­menge a Pam­plona és de Mallorca, equip impli­cat en el des­cens. Tot i això, i mal­grat els evi­dents greu­ges arbi­trals, l’Espa­nyol neces­sita cen­trar-se i con­cen­trar-se en el fut­bol. Qui man­tindrà l’enti­tat blanc-i-blava a pri­mera és el seu joc i la com­pe­ti­ti­vi­tat mos­trada diu­menge con­tra l’Atlético de Madrid. Aquesta imatge posi­tiva és l’onada de la per­manència. Pura super­vivència d’una enti­tat irre­duc­ti­ble i acos­tu­mada a llui­tar con­tra els ele­ments i els bas­tons a les rodes.