Els nous temps obliguen a evolucionar. Molt sovint, no és el millor qui guanya, sinó qui millor s’adapta a l’entorn. El futbol cada cop és més exigent. Els jugadors són uns atletes preparats físicament i mentalment per sobreviure a l’elit.

El Bayern de Munic és un dels equips de més èxit d’Europa. La seva sala de trofeus està plena de campionats nacionals i, mimades de manera especial, les cinc copes d’Europa que llueix l’equip bavarès. Un gegant del futbol continental, acostumat a sembrar el pànic allà per on passava, ha vist com en els últims temps ha perdut pes específic en el futbol europeu. Continua acumulant lligues alemanyes, una rere l’altra, com una piconadora sense fre. Quan sona l’himne de la Champions, però, la cosa canvia. Després de dues finals consecutives, semblava que la seva dinastia en la copa d’Europa duraria eternament. Una derrota el 2012 contra el Chelsea de Drogba i un trofeu el 2013 en el duel contra el Borussia Dortmund dibuixaven un futur idíl·lic. Aleshores va arribar Pep Guardiola a la banqueta del Bayern. Un entrenador campió en un equip campió: tot feia pensar en una fórmula guanyadora. Les tres experiències de Pep com a entrenador del Bayern en la Champions League van acabar amb tres eliminacions en semifinals contra els tres rivals espanyols: Atlético de Madrid, Barça i Real Madrid. Va marxar Guardiola i el Bayern no ha tornat a aspirar al títol europeu des de llavors. Una columna vertebral conformada per Neuer sota els pals, Matt Humels al centre de la defensa, i els eterns Robben, Ribéry a les bandes. La direcció esportiva del Bayern va arribar a la conclusió que la plantilla s’havia de rejovenir, que calia una reestructuració profunda que permetés seguir sumant títols de Bundesliga i millorar els registres en la copa d’Europa. Fitxatges joves, amb molt de talent i ganes de fer grans coses. El Bayern ha tret el talonari per aconseguir els serveis d’estrelles emergents com ara Pavard, Lucas Hernández, Alphonso Davies, Kingsley Coman, Tolisso o Serge Gnabry. En poc temps ha regenerat l’equip, deixant marxar referents ja veterans i incorporant jugadors amb una projecció espectacular. Aquesta temporada, després d’un inici fluix que va acabar amb Kovac acomiadat com a entrenador, el Bayern ja és líder de la lliga alemanya i, per a satisfacció de la direcció esportiva, camina amb pas ferm en la Champions. En l’anada dels vuitens de final de la competició continental.

Flick, el nou director d’orquestra, va arribar a Stamford Bridge amb ganes de fer mal al Chelsea. De fet, aquesta sang nova va destrossar l’equip anglès. Alphonso Davies (19) va volar per la seva banda, Coman (23) va exhibir qualitat tècnica i Gnabry (24) va tornar a demostrar la seva capacitat de castigar porters rivals. Afegit al bon nivell de veterans com Muller o Levandowski, el Bayern va guanyar 0 a 3 i presenta, després de massa temps, la seva candidatura a tornar a regnar a Europa gràcies a aquest canvi generacional. Un futbol alegre, amb electricitat, sense especular. Un tipus de joc que està començant a atemorir tot Europa, com ho havien fet els bavaresos en temps passats. Renovar-se o morir.