Quan la UEFA faci oficial, probablement avui, la suspensió del Barça-Nàpols i el Bayern-Chelsea de la setmana que ve, es podrà dir que l’esport mundial haurà tancat el llum. Perquè els que volen resistir, com la Premier, cauran. Ara la qüestió és, fins quan? Doncs fins que calgui. Potser el confinament d’Igualada –i qui sap si en vindran més– ens ajuda a obrir els ulls i a relativitzar el que no és vital. L’impacte és enorme, perquè l’esport representa un percentatge gens menor del PIB global, però mana la salut pública.

Ahir van caure les grans competicions dels grans esports, i les que encara no estan oficialment suspeses són objecte de mirades de recel, fins i tot per part dels seus mateixos protagonistes, que no s’acaben d’empassar que quan el món s’atura, un sector no ho faci al preu de continuar competint per ningú.

Potser ens faran quedar a casa i ens trobarem bé i ens costarà d’entendre, però aturar el contagi massiu del coronavirus o diferir-lo en el temps és també un acte de responsabilitat individual. La recomanació de limitar els moviments de persones i la socialització és incompatible amb la pràctica de molts esports i amb el gaudi de l’espectacle esportiu. Que la Covid-19 passarà, ho sabem. Serà aleshores quan podrem decidir què podem fer i què no amb les competicions que ens hauran quedat suspeses. Mentrestant, esforcem-nos a contenir l’epidèmia, i en sortirem abans i en més bones condicions.