Diari d’excepció
Vinc de la carnisseria. He agafat el número 49 i anaven pel 27. He entrat a 2/4 de 7 i n’he sortit a 2/4 de 9. Ja que ens confinem per exercir com a ciutadans responsables, com a mínim mengem bé. I, a Aiguaviva, la carn s’ho val. Escolto com el president Torra planteja tancar fronteres i empasso saliva perquè impressiona, però és que m’ho veia venir. De fet, la comunitat mèdica fa dies que internament demana un confinament absolut com a únic mètode eficaç per contenir de veritat l’expansió del coronavirus.
En circumstàncies normals, en comptes d’entomar una emergència, ara estaria saltant de revolt en revolt al tram dels Àngels a bord del dorsal 103, en el ral·li Costa Brava, que va ser l’últim esdeveniment esportiu que va resistir, fins a l’últim moment. Maleït papu i maleïda la mare que el va parir.
Dilluns encara vaig planificar la setmana normalment, per si de cas, però a la tarda les amenaces sobre tota l’activitat esportiva ja eren rellevants. Només Itàlia s’aturava completament. Dimarts és el dia dels partits a porta tancada i ens cau el món a sobre. Pobrets il·lusos.
Dimecres, dijous i divendres són tres dies de bojos, com no recordo en 34 anys de professió. La cascada de cancel·lacions és tremenda, imparable, inacabable. No respecta ni el descans nocturn, perquè l’NBA se suspèn de matinada, en plena disputa de la jornada i amb públic a les grades. De fet, ja no ens queda pràcticament res per aturar. Tard, però la UEFA, la Premier i la Bundesliga acaben per cedir davant l’evidència. És curiós –o potser no?– que les organitzacions que mouen més diners acabin sent les més reticents. I la FIBA agafa el toro per les banyes i considera cancel·lades les competicions de clubs. No hi haurà campions de la temporada 2019/20. I a qui li sembli una decisió precipitada –avui aparenta ser-ho–, que s’esperi unes setmanes abans de ser gaire sever.
Avui, divendres, el trànsit era equivalent al d’un matí de diumenge. Menys n’hi havia a Igualada, i menys en veurem en els pròxims dies. Serà estrany, una sensació de calma falsa, tensa, com témer un bombardeig que no és segur que hagi d’arribar.
El govern aposta per tancar fronteres, una decisió difícil però valenta que ja hauria d’haver anticipat l’autonomia de Madrid per evitar que madrilenys irresponsables hagin empastifat la costa valenciana i murciana. Sense restriccions, ens encaminem als pitjors moments viscuts a Itàlia, amb un sistema de salut que col·lapsarà i que no tindrà ni llits ni instrumental (respiradors d’oxigen) per atendre els milers de casos positius que es declararan si no fem res perquè la corba de contagi està en ascens vertiginós. Els nens no es contagien, Els avis ho fan poc, però quan ho fan, tenen mortalitats molt altes. Els adults passem per ser responsables –i l’aspecte de buidor de carrers i locals públics ahir n’és una prova– però, i els joves? La majoria són asimptomàtics (la malaltia no fa clínica) i com que ni se n’adonen fan de vehicles transmissors sense control. La responsabilitat social també consisteix a mirar-los als ulls i dir-los si volen continuar gaudint dels seus avis durant anys.
No em pensava mai haver d’escriure aquest article en una publicació esportiva, però és el que toca. Paciència i contenció.