La normalitat de les nostres vides ha quedat foradada. La rutina diària, assossegada i ben domesticada, ha deixat pas a un canvi de ritme i d’espai. Els minuts semblen convertir-se en hores i els dies, en mesos. El factor temps agafa una cadència diabòlica quan un captiveri és obligat i no voluntari. Només han passat 72 hores, des de l’inici de l’estat d’alarma, però molts ja veuen la situació com una condemna sense final. La restricció de moviments provoca aquest fenomen contestatari que no arreglen ni cent manuals d’autoajuda ni les millors sèries en streaming o el consell d’un famós psicòleg. Cadascú de nosaltres pairà aquest confinament de la millor manera. No hi ha cap solució màgica ni jo, un simple periodista esportiu, puc aportar llum i alleujament a moltes situacions personals que sovintejaran aquests dies, hores, minuts i segons.

Moltes vegades aquesta mena de sotracs col·lectius ajuden a reconciliar-se amb un mateix o bé a conèixer amb més exactitud la teva parella sentimental. Si tens fills, podràs gaudir de molts moments màgics i esbrinar aquelles preocupacions que amaguen sota un somriure postís. Els posats artificials, tot i ser magnífics autors, no aguanten un confinament de quinze dies. Al final, la veritat acaba sortint. Una catarsi que també es pot aplicar als adults. Seran dies moguts en el pla intrínsec i personal. Moments per purificar-se i passar pel purgatori com aquell pelegrí de la Divina comèdia de Dante. Itàlia està patint un terrabastall sanitari i és el mirall en què podem preveure el nostre futur més pròxim en l’evolució de contagis. Motius prou eloqüents per seguir fil per randa les indicacions donades per Sanitat i el govern.

Però, més enllà de la convivència familiar i de les hores eternes de confinament, hi ha les grans preguntes filosòfiques en clau de futur: Estem davant d’un nou paradigma de societat que farà saltar tots els paràmetres coneguts fins ara? El coronavirus és la primera de moltes pandèmies que arribaran? Les preguntes provoquen incerteses i, si les projectem cap al futur, la nostra angoixa existencial es fa encara més patent. La societat, en termes generals i planetaris, està des de l’estiu del 2007 amb el pols accelerat i amb una sensació d’eterna taquicàrdia. Aquest sentiment s’ha fet encara més patent amb el trencament de les rutines diàries, que han saltat pels l’aires. No sabem quant durarà el procés. Segurament ho farà fins a Setmana Santa, però i després què? Seguiran desfilant pels carrers personatges de totes les condicions socials carregats amb piles mastodòntiques de paper de vàter? Què en faran, d’aquestes reserves? El món, en un futur pròxim, canviarà el patró de l’or pel del paper de vàter? No m’estranyaria. Ara mateix és un element preuat per la majoria de la població, com ho eren, en el segle XVII, els bulbs de tulipa per als holandesos. Ja sabem que els catalans, en la qüestió de cagar, tenim una llarga tradició escatològica. Una dèria, ves per on, que s’ha traslladat a tot l’Estat. Ja se sap: en els moments d’incertesa i de crisi l’ésser humà es desplega en totes les seves dimensions.

Aquest article arriba al seu final fent unes ziga-zagues del tot inconsistents. Pretenia ser una petita reflexió sobre el confinament d’aquests dies i ha quedat ben empastifat amb una referència a la Divina Comèdia, fent una pirueta sobre relacions paternofilials i de parella saltant cap al territori de les cabòries més filosòfiques i acabant amb la clau de tot plegat: el paper de vàter. I és que aquesta rutina continua ben present en totes les nostres llars i ni el virus aquest que ens persegueix la farà canviar. I sí, estimat lector: el confinament dona per fer gimnàstica mental i no parlar de futbol. Però ho tornarem a fer, no ho dubti. Ànims a tots!