L’esport patirà els efectes de l’epidèmia de Covid-19. Certament a dues velocitats. No tant en el terreny de l’activitat física individual com en la competició pura i l’espectacle esportiu. De moment, els expedients de regulació temporal d’ocupació, presentats per gairebé tots els clubs de tots els esports i de tots els nivells competitius, són la conseqüència lògica i inevitable de la caiguda en picat de tots els ingressos d’explotació de les entitats que gasten en competició.

Tothom ha de procurar pels seus interessos individuals, però aquesta legitimitat no ha de ser incompatible amb una presa de consciència que s’ha de sacrificar més qui més té. No es poden entendre les reticències d’alguns jugadors de salaris astronòmics i dels seus entorns. Ja fa de mal empassar que l’esportista que cobra menys de qualsevol secció del Barça –per esmentar el club més dimensionat– s’hagi de retallar el mateix 70% del sou que les megaestrelles com per, a més, haver de suportar els peròs d’alguns. Traslladat a un entorn més general, és com si el sector bancari –rescatat amb 60.000 milions d’euros el 2008– es negués a revertir part dels seus beneficis actuals en la reactivació de l’economia, de les empreses i del consum familiar quan sortim d’aquesta crisi. Seria –o serà– intolerable.

L’ERTO és una mesura d’autoprotecció per al sector mentre no sap –no sabem– quanta claror veurem al final. Sense capacitat financera, sense marge per endeutar-se i sense saber si hi haurà ajudes a fons perdut per reflotar, les perspectives ja són dures. Si, a més, no es fa res per pal·liar les pèrdues d’aquest exercici –i l’ERTO va d’això– simplement no hi ha perspectives.

Enmig del diluvi hi ha, però, un club dels més potents que sembla que no s’esquitxa. El de sempre, el Madrid. A més, en presumeix. El seu president és deep state, ja està tot dit. Una prova més del mèrit que té guanyar-lo al camp.