Posar en valor el que és essencial i relativitzar tot allò secundari és una de les maneres més òbvies de demostrar la categoria personal de cadascú. Volent o sense voler, Ante Tomic acaba de donar una lliçó de modals al col·lectiu d’esportistes reticents a formar part de la solució econòmica de la crisi del coronavirus. Com si no anés amb ells, com si els seus salaris no sortissin de manera gairebé exclusiva d’uns abonaments, d’unes entrades, d’uns patrocinis i d’uns drets d’imatge severament castigats per l’aturada general, hi ha esportistes que arronsen les espatlles i es remeten al seu contracte dient que si no ha diners a la caixa per causa de força major, no és el seu problema.

Han estat quatre piulades del pivot croat per clarificar l’afer de les filtracions sobre el descontentament d’una part del primer equip de bàsquet del Barça per una retallada que s’ha percebut imposada. No és fàcil gestionar una contingència que s’abraona sobre un pressupost de 1.000 milions. Qualsevol petita caiguda percentual d’ingressos –i aquesta no ho serà– representen molts milions. Per molts defectes que li trobem a com ho està gestionant el Barça, la condició humana ens remetrà a l’última de les quatre piulades de Tomic, paraules que haurien de retrunyir com un mall en moltes consciències, i no precisament només d’esportistes: “Aquesta situació difícil amb el coronavirus ens fa part d’un equip molt més gran que el Barça de bàsquet, i per a algú que té la sort de guanyar tants diners no és cap acte heroic renunciar-ne a una part veient el que està passant la gent que en guanya menys.” Poques vegades un tuit pot fer posar vermell tanta gent.