La màquina de fer bitllets
El malson de la Covid-19 està colpejant la ciutadania amb un impacte doble, el de la salut i el de l’economia. Qualsevol atac al valor sagrat de la vida –i més si no hi ha antídot per combatre’l– causa un estat d’angoixa a la majoria i un sentiment de desesperació als que en queden directament afectats. L’epidèmia causa morts que són irreparables però la factura que passarà a la immensa majoria que ho podrà explicar serà descomunal. No cal ser un geni per pronosticar que mentre socialment la transcendència de la Covid-19 no s’assimili a la de la grip, l’economia global patirà un sotrac molt pitjor que la de la crisi del 2008.
Mireu-vos.ho com vulgueu, però no hi ha altra sortida que el rescat públic de les vides privades. Posar en marxa les màquines d’imprimir bitllets és una heretgia per als qui només accepten el mercat com a regulador de l’economia, però en temps d’una crisi que és i serà més mundial que les guerres del segle XX, fabricar diners i repartir-los és un requisit imprescindible per intentar tornar-nos a assemblar al que vam ser fins al 2019. Recordo com els vells manuals de teoria econòmica presentaven el fet d’imprimir moneda com una manera encoberta de devaluar-la sense anunciar-ho. Enrere, traïdor! que les importacions ens arruïnaran! Però quan és inapel·lable que tots els racons del planeta passaran pel mateix tràngol, importa gaire la balança comercial?
Si creiem que aquesta crisi sanitària té un final, hem de tenir-ho tot preparat per al dia D. La crisi del 2008, de la qual vam tardar anys i panys a sortir-ne perquè Keynes va ser enviat a la foguera, ens hauria d’haver ensenyat que el camí correcte és evitar al preu que sigui que quan s’acabi el confinament hagin tancat empreses, s’hagin rendit autònoms o que hi hagi treballadors sense ni un euro a la butxaca. Perquè l’objectiu del dia D és que tots sortim de casa, comprem, dinem al restaurant, anem al futbol o al bàsquet i planifiquem el viatge de vacances. Tot això, sent conscients que la sensació de vulnerabilitat no ens la traurà ningú i que el requisit bàsic perquè hi hagi activitat econòmica és una percepció de seguretat... que trigarem a recuperar.
A la UE, l’interruptor de la màquina d’imprimir bitllets el té Alemanya. Un país que ha estat responsable –estalviador en temps de bonança, auster en temps de crisi– a diferència del vergonyós comportament de l’Estat espanyol, malbaratador de diner propi i aliè, clientelista i corrupte fins a les entranyes sense que cap govern de cap color hi hagi volgut posar mà. Pedro Sánchez es treu del barret 200.000 milions amb un aire de triler que no s’aguanta –els crèdits s’han de tornar– i la UE continua inoperant pels eterns i justificats recels cap als fonedors de recursos que habiten al sud. L’un i els altres no s’adonen que si el dia D la ciutadania, per espitosa que estigui per sortir al carrer, es mira a la butxaca i no hi troba res, riu-te’n de la crisi del 2008.
Els governs –que més que donar-nos instruccions ens han de representar– han de fer un plantejament radical: sostenir totes i cadascuna de les empreses, els autònoms i els treballadors de manera transitòria, artificial, amb subvencions a fons perdut. Pel que fa al d’Espanya –que a diferència del nostre és qui té el mànec d’una de les paelles– continua sent la riota d’Europa i fa sentir vergonya aliena. Difereix decisions de confinament òbvies perquè no sigui dit que l’antagonista polític tenia raó, centralitza compres que no sabia on fer i que acaben sent de mascaretes pirata, compareix cada dia amb un metge que parla com un (mal) polític i comandaments carregats de medalles per militaritzar l’opinió pública i omple hores de televisió amb vaguetats reiterades i sobreactuades d’un president que parla més de guerra, de soldats i d’Espanya que el mateix Aznar.
És ben clar que l’octubre del 2017 vam deixar escapar una oportunitat.
Ànims i paciència...